Esplendor i caiguda de Rita Barberá
Fa temps que el País Valencià viu immers en un estat d’estrès posttraumàtic per les successives revelacions sobre la corrupció. Les dades són aclaparadores: del cas Brugal al cas Gürtel, dels vestits de Camps al saqueig i enfonsament de Canal 9, i el cas Nóos i la trama de Rafael Blasco per endur-se els diners de la cooperació amb el Tercer Món i... Amb els tres presidents de la Diputació investigats o directament a la presó (cas de Carlos Fabra), costa escollir un sol element que hi destaque, que es constituïsca en paradigma de tot plegat. Però jo voldria fixar-me en una persona que fins fa molt poc havia sabut eixir indemne, agafada a un precari tros de fusta, en aquesta maregassa general. Aquesta persona és Rita Barberá.
Jo tenia un conegut, ja major, que tenia un tracte i unes actituds molt obertes però sempre havia estat molt conservador. Es donava, a més, la paradoxa, que a pesar que era un catalanista històric (des dels anys més negres del franquisme), havia fundat AP i el PP al seu poble, i s’hi mantenia de militant contra vent i marea. Un dia, quan ja li tenia una certa confiança, li vaig preguntar quina era la motivació última de la seua opció política. “És que tinc un patrimoni important i el vull conservar”, em va retrucar. I era completament sincer.
Qui ha estat 32 anys de diputada i 24 anys d’alcaldessa de València (vint amb majoria absoluta), com Barberá, pot anar per la vida sentint-se un ésser especial. En realitat, Rita representa perfectament un cert esperit dels conservadors universals. Nascuda al si d’una bona família de la ciutat de València (son pare, falangista destacat, era una figura de la premsa del Movimiento), la seua plàcida vida requeria estar en el lloc adequat en el moment adequat, no resultar estrident i no oblidar-se mai de “conservar” el patrimoni. La llengua de casa era el castellà, com passava en quasi totes les famílies de classe mitjana-alta de València des del segle XIX. Als anys 70, quan Barberá entra en política, l’opció és evident: ajudaria a fundar Aliança Popular al País Valencià, perquè més enllà de Fraga només hi havia “rojos i catalanistes” i més enllà l’abisme clausurat el 20 de novembre del 1975.
Rita arriba a l’alcaldia de València amb una jugada mestra, però perfectament natural. En les eleccions del 1991 s’hi enfronten Clementina Ródenas, del PSPV-PSOE, i Vicente González Lizondo, que és el capitost d’Unió Valenciana, un jove partit regionalista que ha captat gran part del vot útil de la dreta davant la llarga hegemonia socialista. I llavors Rita, tercera en discòrdia, grava un espot televisiu on amolla una frase màgica: “En aquestes eleccions hem de decidir qui serà l’alcaldessa de València”. Tal dit, tal fet: al final, Ródenas queda en primer lloc com la minoria majoritària però Barberà arrabassa a González Lizondo el segon. El PP i UV pacten i Rita és alcaldessa. Fins a l’any 2015.
Han estat dues dècades, a València, difícils de descriure. La corrupció ha estat la gangrena definitiva, però abans d’això hi ha hagut coses no sé si pitjors: l’atonia, la falta d’una idea de ciutat, la desvergonya d’una alcaldessa que no ha dit més de dues frases en la llengua d’una part important dels seus veïns. S’esperaria d’una conservadora acreditada que volguera mantindre i encara accentuar la bellesa d’una ciutat com València, que té el centre històric més gran d’Europa i mil encants espargits arreu. Però Barberá, recordem-ho, era una conservadora pura: conservar el que és propi, descurar tot el que sigui aliè. D’aquí la cabuderia de l’alcaldessa a prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez i partir en dos aquesta meravella d’arquitectura popular que és el barri del Cabanyal. Un despropòsit finalment impedit pel qual serà recordada sempre.
Ara, quan ja ha passat tot, quan el partit havia volgut retirar-la al Senat com es guarda al garatge un cotxe molt antic i valuós, que ja no ens atrevim a usar, Rita ha hagut de contemplar com el PP valencià era declarat pels jutges “organització criminal”. I com els seus companys i subordinats a l’Ajuntament, caçats per la Guàrdia Civil com si foren immigrants irregulars en una vulgar frontera, apuntaven directament a ella en busca d’una exculpació impossible.
La caiguda de Rita és un autèntic símbol, sí. Amb ella se’n va una ideologia que volia fer-se passar per l’absència d’ideologia, pel pur sentit comú. Al final, però, tot es resolia en la mida de la butxaca, aquest petit monstre insaciable que costa tant de conservar. I Rita ho sap millor que ningú.