Una qüestió de governança

SALUT. Molta gent té la sensació que el govern català a) ens està collant massa i b) ho fa de manera desordenada i maldestra. Respecte al primer punt, crec que hem de tenir present la variable del nostre estat d’ànim col·lectiu. Estem fatigats i impacients. A la primavera vam confinar-nos de forma obedient i sortíem cada vespre a aplaudir els metges i les infermeres. Teníem clar que la salut passava al davant de tot. El criteri del govern català no ha canviat -s’està actuant, millor o pitjor, d’acord amb criteris assistencials-, però ja no estem disposats a tant de sacrifici, bé per fatiga mental, bé perquè la situació econòmica s’ha tornat insostenible per a alguns sectors. Això no obsta per afirmar que en dos aspectes fonamentals que depenen bàsicament de la Generalitat, com són la represa de l’activitat escolar i la rebaixa de la tensió hospitalària, els resultats siguin globalmentpositius. Fins i tot millors que en altres territoris de l’Estat, i molt millors que en molts països europeus, on la pandèmia sembla desbocada tot i que les mesures de confinament són més dràstiques.

EFICÀCIA. Els problemes de Catalunya són d’una altra mena. Tenen a veure amb la governança. Amb tenir palanques de poder i, sobretot, fer-ne un ús eficaç. I aixòúltim és el més flagrant, perquè semblaria que és condició bàsica de qualsevol govern deixar les picabaralles en temps de crisi. Però és tristament cert que la rivalitat entre ERC i Junts ha afectat la seva gestió. La negativa del president Torra a convocar eleccions per motius purament partidistes ha condemnat l’executiu a una situació de provisionalitat i de precampanya contínua, amb un president que no pot exercir el seu càrrec, consellers cremats que no poden ser substituïts, duplicitats inexplicables, rivalitats absurdes, filtracions interessades, científics amb carnet que es tiren diagnòstics pel cap. Cada dia hi ha una batalleta que eclipsa la lluita real contra la pandèmia, i dona munició als tertulians paternalistes que ens diuen, amb mitja rialleta, que som genèticament ingovernables i que ens estimbaríem sense la tutela benefactora de Madrid. Com si Espanya -o Itàlia, o Polònia, o els Estats Units- no patissin, massa sovint, problemes similars.

SOBIRANIA. El segon problema greu que afronta el govern català és una disfunció entre responsabilitat i poder, entre competències i recursos. Ja en l’època de Pujol existia la dèria de fer veure que l’autonomia era una maquinària completa, que havia de ser percebuda pels catalans com la principal instància de govern. En el moment actual, ja sabem que la recepta de Junts és la confrontació i la d’ERC és el govern efectiu, però cap d’aquestes opcions és suficient per derrotar la pandèmia. Si la Generalitat es fa responsable de la situació dels autònoms i els promet solucions que no estan al seu abast, com ha passat l’última setmana, el resultat és la frustració i el desprestigi. Les mesures fiscals i els recursos compensatoris estan bàsicament en mans del govern espanyol. Amb independència de la gestió maldestra dels ajuts a autònoms, restauració i àmbit cultural, la resposta veritable a la crisi arribarà dels pressupostos generals de l’Estat, si es negocien bé, i del voluminós pla de rescat europeu, que és una oportunitat única per repensar el nostre teixit econòmic. A més d’evitar errors flagrants i baralles de pati d’escola, els partits del govern català haurien de fer valer la seva influència a Madrid, i fer palès que a una autonomia infrafinançada no se li pot demanar el mateix que a un Estat amb sobirania fiscal. En aquestsentit, no és normal que Pedro Sánchez quedi al marge del debat sobre la gestió de la pandèmia, com una mena de rei sense corona.