“Quien no tiene faena, el gato peina”
Ajudeu-me a convèncer les meves filles que no podem tenir un gat (ni cap animal més enllà d’un peix). Ja sé que en tota negociació s’acaba cedint en alguna cosa, però en aquesta no volem deixar-nos cap pèl a la gatera. Heus aquí la nova expressió de moda en els cenacles político-periodístics.
Resulta que, en castellà, no només els gats deixen rastre capil·lar quan passen per una gatera (el forat que hi ha, o més aviat hi havia, en algunes portes o parets perquè els felins puguin entrar i sortir lliurement). Un partit polític es deixapèls a la gatera quan ha de fer concessions que no li fan cap gràcia. Per exemple, Pedro Sánchez es va deixar uns quants pèls a la gatera per aprovar la cinquena pròrroga de l’estat d’alarma. El PNB n’és un expert: no a deixar-se-n’hi, sinó a fer que els altres se n’hi deixin.
Sí, jo també trobo que aquí grinyola aquest deixar-se pronominal. Podem deixar-nos les claus, i també deixar-nos anar quan ens relaxem, o fins i tot deixar-nos (quan tant ens fa viure com morir) i anar deixats (quan deixem d’arreglar-nos). Però ¿diríeu que un gat es deixa pèls a la gatera o diríeu que n’hi deixa? No és fàcil explicar aquesta diferència subtil: podem evitar deixar-nos les claus (menjant cues de pansa), però el gat no pot evitar deixar pèls, no se’ls deixa, els deixa. Per això morir sempre havia sigut deixar-hi la pell, no pas deixar-s’hi la pell.
Així doncs, sense el pronom, ¿podem calcar aquesta frase? Que consti que jo no ho he dit. Més que de perdre pèl, aquí som de perdre llençols, com a mínim un a cada bugada. Almenys és el que té més tradició. És la frase estrella del català emprenyat. Ep, que no és patrimoni només d’aquí. ¿O no és cert que el PSOE n’ha perdut uns quants amb el paper d’estrassa que ha fet davant la bugada reial d’aquests dies? Com que no hi ha un pam de net, vinga a rentar draps bruts, però la roba continua amb el color intacte, no ha destenyit, com diuen ara, malgrat que sempre havíem dit que la roba perd. Així doncs, els que es pensaven que, fent oficialment públic el que ja sabia tothom, la monarquia perdria més que la roba de color, ja s’ho poden treure del cap. A aquests, per molts llençols que perdin, no els hi acabarem pas. I això que semblava que es passaven el dia pentinant gats!
Hi ha roba que perd color i, cosa que encara fa més malícia, també n’hi ha que deixa (així, sense pronom ni res). No com s’estila dir ara: tal empresa s’ha deixat no sé quants punts a la borsa, o el Barça s’ ha deixat tres punts a no sé quin camp (en massa camps, sembla!). Deu ser aquesta necessitat tan periodística de dir però no dir. Com si no dient-ho clar no passés de veritat.
