Quin canvi de model?
És la pregunta del moment: cap on volem anar? Cap on hem d’anar? Cap on estem anant? Independentment del que responguem a aquestes preguntes, només cal obrir els ulls per veure que estem anant exactament pel mateix camí que anàvem. No hem canviat. Simplement hem estat confinats amb les nostres mateixes dèries de sempre. Quan podem tornar a fer coses, triem les de sempre i les fem com sempre. Els canvis en moments excepcionals queden arraconats a les golfes quan es torna a moments normals.
Més val partir d’aquest punt de realisme i mirar de respondre’ns: què està passant? Totes les activitats tracten de retornar a la seva normalitat, però els perills de rebrots aterren les autoritats i bona part de la ciutadania i porten a unes normes de precaució prou exigents. A les discoteques no es pot ballar, l’accés a les platges es restringeix, les aglomeracions fan por, les festes d’estiu fan pànic i les visites a una botiga de roba són incòmodes per a clients i venedors.
Tot plegat pronostica que hi ha sectors que ho passaran molt malament: turisme, lleure i comerç presencial. Segur que ens agradaria que el comerç se’n sortís, però els mateixos clients dubtem. Ens agradaria que el turisme funcionés, però només per a tot allò que no ens molesta, que és el turisme que fem lluny de casa. El turisme que ens fan a casa ens agrada menys i està farcit, a més, de feines molt mal pagades i precàries. El lleure (de festa, cultural, esportiu, d’animació) ens té el cor més dividit. La divisòria és molt generacional, i hi ha més vots a la banda de més edat que a la banda juvenil. En resum, els sectors que tenen mala recuperació aniran malament. No vol dir que alguns no se’n surtin, però n’hi ha molts que no ho faran.
Cal apostar per activitats de més recorregut, que aportin més valor afegit (que vol dir sous més alts), que tinguin la seu aquí i que ens ofereixin productes i serveis que consumim, o que puguem vendre arreu del món. Aquí és on la barreja de voluntarisme i bonisme ens pot fer perdre el món de vista i fer-nos confondre desitjos per realitats. Les autoritats solen tenir greus dificultats per ordenar desitjos i ambicions. Els grups de pressió entre els quals es mouen són molt voluntariosos i ambiciosos, però en direccions oposades. Poden ser grups d’empleats públics (de totes les administracions), interessos capitalistes/empresarials, interessos sectorials/territorials o interessos sindicals/laborals. Costa molt posar ordre per damunt d’aquesta multitud d’actors decidida a guanyar el seu bon tros en el pastís de la reconstrucció.
I, ara, entren els fons extraordinaris que venen de l’endeutament, de les transferències estatals o de les comunitàries. Hi ha molts voltors que les faran de tots colors per quedar-se’ls, si és possible fent-los permanents. Per això Europa ens reclama inversions, o sigui, despeses que ens permetin fer un salt endavant en la nostra productivitat sense que siguin obligacions permanents. Costa trobar inversions d’aquesta mena. Quan les trobes, algú te les capgira. Vam proposar l’eix mediterrani, però Madrid va aconseguir que el que financés Brussel·les fos el model radial de sempre, posant-li el nom d’eix mediterrani perquè vist des de molt lluny Espanya és un país mediterrani. En general, les inversions físiques molt grosses han estat un desastre. Ens han empobrit, donant-nos serveis que no ens calien, impossibles de pagar i caríssims de mantenir.
L’única inversió bona és en capital humà. Cal complicitat a tots els nivells per facilitar que les inversions europees per ajudar a la reindustrialització del sud d’Europa puguin concretar-se en més i millor capital humà. El capital humà és esforç individual. No és rendible electoralment. És la millor decisió –almenys hi ha un consens entre els experts de tots els camps– però acaba morint pels viaranys dels grups d’interessos que mencionava abans. De manera que caldrà millorar el capital humà amb totes les eines al nostre abast, que inclouen els nostres recursos però que també haurien d’incloure recursos públics per garantir-hi la igualtat d’accés. Pot ser des de la universalització de les llars d’infants (la inversió socialment més útil que es pot fer) fins a la promoció dels estudis superiors més orientats a la recerca (especialment la que sabem que salva vides), a l’enginyeria (que ens arregla problemes i ens crea empreses i indústries) i a la internacionalització (que ens obre mercats per desplegar el talent dels nostres), passant per la millora de la qualitat dels ensenyaments obligatoris i arribant a la reconversió i actualització professional i personal que tots hem de fer al llarg de la vida, especialment ara, quan cal que tots ens eduquem digitalment.
Per fer tot això cal acabar amb un model de relacions laborals basat en el foment de la precarietat i els sous baixos. Aquí és on les resistències seran més grans i on correm el risc de passar d’una regulació catastròfica a una altra d’igual. Quants exemples hi ha al món de països que ho fan molt millor que nosaltres i que pocs que ho facin pitjor (només cal mirar les taxes d’atur). Tenim el desafiament ben clar i la resposta àmpliament compartida. Qui sabrà portar-nos dels somnis i certeses a les realitats?
