Quina democràcia

«Una república, si podeu mantenir-la»

Benjamin Franklin

El primer dia de l’any, Donald Trump es dirigia als seus seguidors per convocar-los a la manifestació del dia de Reis:

“Aneu-hi, serà salvatge”. I hi van anar.

Donald Trump havia convocat reiteradament els pitjors esperits, un cop més a través de Twitter, que durant la legislatura ha sigut la seva connexió directa amb el fetge dels trumpistes més fanàtics. Davant de la multitud del que anomenava “La marxa per salvar Amèrica”, el president derrotat va apujar en directe un cop més els decibels del discurs escopint serps d’odi i mentides. Trump va llançar la turba directament contra el Capitoli, on el Senat havia de tancar el tràmit de donar Joe Biden com a vencedor de les eleccions i pròxim president. La resta, el caos en un dels símbols emblemàtics de la democràcia dels EUA, l’hem vist a bastament.

Trump va dir que no concediria la victòria i va enviar els seus camises negres a interrompre la transició, amenaçar els representants dels electors i també la premsa, un altre dels enemics des del primer dia de mandat. Des del seu primer discurs de campanya, Trump va intentar minar la credibilitat de la premsa emetent un missatge directe als telèfons dels nord-americans. De fet, ja el 2017, Trump va declarar al Financial Times que “sense piulades no seria aquí”, i fins avui Trump ha intentat desacreditar la premsa decent i tapar els fets i les denúncies que no paga impostos, la seva manca d’escrúpols en els negocis, la ruïna de les seves empreses especuladores, els deutes multimilionaris, l’abús de poder i el bullying com a comportament. Quan deixi la Casa Blanca serà difícil que se’n surti dels nombrosos processos judicials oberts, dels quals intenta escapar-se fins a l’últim moment amb els atributs presidencials.

L’intent desesperat d’evitar el nomenament de Biden ha fracassat, i avui reforça el nou president i deixa els republicans als peus dels cavalls. Trump ha jugat fort, però és molt més dèbil que abans de l’assalt al Capitoli.

Portant la seva paranoia a l’extrem, l’encara president ha fet possible la victòria demòcrata més àmplia en més de cent anys: exactament des del 1892 no hi havia una majoria demòcrata a les Cambres i a la Casa Blanca. Malgrat l’aparatositat de l’assalt al Capitoli, la notícia de fons va ser el control del Senat gràcies al vot de qualitat de la vicepresidenta i l’elecció dels dos escons obtinguts a Geòrgia. Simbòlicament, els senadors electes són un jueu i un afroamericà, el primer representant negre del sud.

Els republicans ho han perdut tot quatre anys després, i avui han d’enfrontar-se a la vergonya d’haver deixat obrir-se l’ou de la serp amb el seu silenci còmplice, o a la ira dels seguidors de Trump, que els acusen de tebis i traïdors ara que ha perdut. La transició dins del Partit Republicà serà encara llarga i dolorosa. Malgrat l’escàndol de l’assalt i el comportament sectari de Trump, només una senadora, Lisa Murkowski, s’ha alineat amb les veus que volen que el president abandoni la Casa Blanca immediatament, i el Comitè Nacional Republicà, reunit ahir a Washington, va sobrevolar la polèmica de l’assalt amb el poc coratge i el seguidisme que el partit ha demostrat els últims anys, cosa que ha refermat Trump al capdavant d’un partit en cendres.

Malgrat el perill dels últims dies fins a la inauguració del dia 20, el republicà està de sortida i la seva influència cedirà sense la presidència ni l’accés a les xarxes socials més conegudes. ¿Això vol dir que el trumpisme s’ha acabat? Rotundament no. La fúria de part del seu electorat es mantindrà intacta excepte si la pandèmia afluixa i l’economia tira. El substrat dels seus 74 milions de vots és la fallida democràtica i les imperfeccions d’un sistema que demana voluntat. De fet, la democràcia sempre està potencialment en fallida, i enlloc està escrit que la història sigui un progrés constant o que la batalla per la democràcia es pugui interrompre.

Els ciutadans demanen respostes a un món canviant que no sempre és comprensible i, com escriu Adam Gopnik, “L’imperi de la llei, la protecció dels drets, el govern, no són fonaments fixos, sacsejats pels esdeveniments, sinó pràctiques i hàbits constantment amenaçats, freqüentment renovables”.

Seria útil que ens preguntem com han arribat fins aquí els nord-americans, i la resposta complexa i polèmica passa per la frustració econòmica i el racisme d’una part de la societat que està perdent la batalla demogràfica i es resisteix a ser apartada del centre del debat del que considera un país en propietat exclusiva.

L’assalt del trumpisme a les institucions democràtiques fa molts anys que germinava davant dels ulls dels demòcrates del món. Un pas més enllà, Paul Krugman escriu: “Si la història ens ensenya una lliçó sobre com no tractar els feixistes, és amb la futilesa de l’apaivagament. Rendir-se als feixistes no els pacifica sinó que els encoratja a anar més enllà”.

La defensa de la democràcia ens interpel·la a tots en el més profund de la nostra responsabilitat individual i col·lectiva. La democràcia és un invent fràgil i voluntariós.