Quina moneda convé tenir?

Poc després d’arribar a Sydney he passat per un caixer automàtic: necessitava treure alguns dòlars perquè només tenia dòlars. Sí, ja ho sé, és un acudit molt dolent. El que necessitava eren dòlars australians, no nord-americans. En realitat, però, els països angloparlants que fan servir una moneda anomenada dòlar són quatre; els altres dos són el Canadà i Nova Zelanda. I es poden aprendre moltes coses sobre l’economia global -i destruir alguns mites monetaris molt populars- comparant aquestes monedes i el servei que fan a les seves economies respectives.

Si ens ho mirem des d’una perspectiva històrica, aquests quatre països tenen unes economies molt sòlides. És veritat que els Estats Units encara s’estan recuperant de la seva pitjor recessió des de la Gran Depressió, mentre que el Canadà afronta les greus conseqüències de la baixada dels preus del petroli i a Austràlia estan nerviosos perquè els seus mercats trontollen a la Xina. Però, en el fons, són països rics que han resistit les tempestats econòmiques millor que gran part de la resta del món.

De tota manera, encara que les coses els hagin anat bé, aquests quatre estats ocupen posicions molt diferents en l’economia mundial. I això ho dic, en part, en sentit literal: Austràlia i Nova Zelanda són molt lluny de qualsevol lloc del món, mentre que el Canadà, en realitat, és més a la vora dels Estats Units que d’ell mateix perquè la majoria dels seus habitants viuen a prop de la frontera meridional. I, evidentment, els EUA són un gegant econòmic al voltant de l’òrbita del qual giren economies més petites.

Aquestes diferències de situació geogràfica coincideixen amb grans diferències pel que fa a les característiques i el paper del comerç internacional. Austràlia és bàsicament un país exportador de primeres matèries i productes agrícoles; el Canadà ven una gran quantitat d’aquests tipus de béns, però també és un dels principals exportadors de productes manufacturats al gegant veí.

Així doncs, què podem aprendre d’aquestes històries d’èxit protagonitzades pel dòlar? Quins mites ens podem carregar?

En primer lloc, veiem que països relativament petits i estretament vinculats a veïns de gran pes poden mantenir la independència monetària.

A Europa sovint se sent a dir que sortir de l’euro, amb la possibilitat de conservar o restaurar la moneda pròpia nacional, seria una catàstrofe. Fa dotze anys, quan els votants suecs van rebutjar l’euro, van prendre aquesta decisió malgrat l’aclaparadora insistència de l’elit, que deia que seria un error terrible. Però els de l’elit estaven equivocats, cosa que hauria de ser evident vist l’exemple del Canadà, que ha prosperat i manté una gran autonomia monetària malgrat els seus estrets vincles amb la superpotència veïna.

En segon lloc, veiem que el que la dreta denomina devaluació -disminució del valor d’una moneda en comparació amb les altres- pot ser una cosa molt bona. Als anys noranta, el Canadà va poder combinar les retallades de despeses amb un fort creixement perquè les exportacions van créixer gràcies a la depreciació del dòlar canadenc. Austràlia va superar la crisi financera asiàtica del 1997-1998 amb pocs danys gràcies, en gran part, a la baixada del dòlar australià. En tots dos casos la situació hauria sigut molt més complicada si aquests dos països haguessin fet servir el dòlar americà, i pitjor encara si s’haguessin regit pel patró or.

En tercer lloc, veiem que la gent es fixa massa en el paper que representen les monedes nacionals en el sistema monetari internacional.

És cert que el dòlar nord-americà és especial: és una moneda de reserva que altres països acumulen; és la moneda amb què es fixen els preus de molts contractes internacionals. I sovint se senten afirmacions que l’ús generalitzat de dòlars nord-americans fora del país té repercussions molt importants, per bé o per mal.

A vegades, amb aquestes afirmacions es vol dir que aquest paper especial del dòlar és una important font de poder per als Estats Units; fa poc, John Kerry i el president Barack Obama van advertir que, si no es ratificava l’acord nuclear amb l’Iran (que defenso fermament), es posaria en perill la supremacia del dòlar. En canvi, altres vegades aquest paper especial del dòlar es considera una càrrega: he vist nombrosos analistes afirmar que la demanda mundial de dòlars és una de les causes de l’elevat dèficit comercial dels Estats Units.

Però un cop d’ull a Austràlia ens demostra que les opinions positives i negatives sobre el paper internacional del dòlar són molt exagerades. Tot i que el dòlar australià no té cap funció especial en el sistema monetari mundial, Austràlia acostuma a tenir, en relació amb el pes de la seva economia, unes entrades de capital més importants -i a incórrer en uns dèficits comercials proporcionalment més elevats- que els Estats Units. Resulta, però, que l’important per al capital i el comerç és si l’economia en qüestió ofereix bones oportunitats d’inversió en un marc d’estabilitat jurídica i política. En comparació, el fet de controlar o no una moneda internacional té poca importància.

O sigui que podem aprendre moltes coses del dòlar; de tots els dòlars, però, no només dels que porten retrats de presidents morts. I sobretot el que n’aprenem és que l’economia monetària s’ha d’abordar d’una manera pragmàtica, no des del punt de vista d’uns conceptes místics del valor.

Feu cas als que comparteixen la nostra llengua però no la nostra moneda: hi ha moltes maneres de fer que els diners funcionin.