Quina por

L’ésser humà deu ser l’únic animal que davant la desorientació i la incertesa actua amb una excitació febril fora de tota mesura, inflada per un plaer irrefrenable a l’autodestrucció.

No és la primera vegada al llarg de la història de la humanitat -encara que aquesta vegada podria ser l’última- en què, abocats com estem a un canvi d’època radical, la reacció més estesa sigui el crit i el tro, la festa i la desmesura, quan el que seria lògic serien la preocupació i la prudència, dues actituds indispensables a la saviesa i a la bondat.

Com més complexos són els reptes -globalització, canvi climàtic, guerra permanent, retrocés de les democràcies, pobresa, demografia desfrenada, destrucció dels recursos naturals...- més curts de gambals i més simples, més limitats i entusiastes, són els humans que sobresurten de la massa per erigir-se com a dirigents. Sigui per dirigir la nau. Sigui per participar en el cor d’aduladors que donen “sentit” a l’aquelarre de trastocats.

He rellegit aquests mesos -com també ho deuen haver fet molts de vostès, perquè el llibre s’està venent amb un èxit remarcable- El món d’ahir, de Stefan Zweig. Un dels personatges més patètics d’aquell món que es va esmicolar l’any 1914 i el va seguir el 1945 un dels crims més horribles que mai s’haurien pogut imaginar és el poeta Ernst Lissauer.

Abans que se n’anés de l’olla, Lissauer era amic de Zweig, que el trobava simpàtic, cordial, amigable i “més aviat bondadós”. Un cop es va desfrenar “la infecció” de l’entusiasme per la guerra del 14, el poeta, que era jueu, es va voler posar “al servei de la pàtria” que tant estimava oferint al país i a les masses la seva poesia. Va escriure un poema, Cant d’odi a Anglaterra, que aviat es faria popular per tot Alemanya i es cantaria a les casernes i a les escoles, amb la qual cosa va col·laborar a insuflar l’entusiasme i l’odi necessaris que exigeix l’enfrontament als dos bàndols de la trinxera.

Lissauer va rebre pel seu poema tota mena d’honors i reconeixements, inclosa una medalla imperial. Però quan es va perdre la guerra se’l va acusar aleshores de fomentar “la insensata histèria d’odi” que s’havia escampat pel país. I quan va arribar Hitler per preparar la següent guerra, aquell patriota “més aviat bondadós”, un dels més entusiastes d’entre tots els patriotes, va ser desterrat per morir a l’exili, oblidat de tothom.

Però “tal com era Lissauer ho eren tots els altres...”, escriu amb amargor Zweig, sorprès per la facilitat amb què els intel·lectuals -també els periodistes, s’ha d’afegir- aviat renuncien a la independència, a raonar cadascú per si mateix, i com, malalts de reconeixement, calerons i poder, s’entreguen a la demagògia, la prèdica, el narcisisme i el patriotisme criminal.

En aquests temps de canvi, de canvi d’època en què no sabem cap on anem però en què sí que podem tenir alguna idea del que ens aboca a la destrucció, sembla estrany que les arengues, les afirmacions sense matisos, les creences, dominin per sobre dels dubtes, els interrogants, la voluntat de coneixement, la curiositat, la cultura, les complicitats amigables, la col·laboració.

Hi ha massa gent que ho té tot clar. Fa molta por.

En un paràgraf del llibre citat, Zweig escriu que li sembla haver trobat una sortida a la insensatesa i maldat general. “Al mateix instant en què vaig dir «no» a l’època -escriu-, vaig trobar el «sí» a mi mateix”. Però tampoc això va funcionar, i s’acabaria suïcidant en un hotelet del Brasil.