La promesa radical de Hillary Clinton: la paritat salarial

Hillary Clinton no pot fer grans promeses d’abast general com les que volen sentir els votants. Aquesta és la crítica a què ha hagut de fer front des que ha emprès la cursa cap a la Casa Blanca. A la campanya de les primàries, mentre Clinton proposava complicats incentius fiscals, Bernie Sanders propugnava la gratuïtat de l’ensenyament superior i la universalitat de la sanitat. Donald Trump també està encantat de prometre la lluna -és a dir, murs descomunals i booms industrials- sense amb prou feines donar-ne detalls.

Tot i això, al llarg de la campanya, Clinton ha reiterat una vegada i una altra una promesa àmplia, idealista i impossible de complir només amb l’ajut de detallats paquets fiscals o subvencions públiques: es compromet a acabar amb la bretxa salarial entre homes i dones.

La fractura entre els sous que perceben homes i dones no és un tema aliè als discursos dels candidats demòcrates. Tot i això, per a Clinton ha sigut una consigna habitual. “Ja és hora que hi hagi igualtat salarial d’una vegada per totes”, va dir el febrer del 2015. “Acabar finalment amb aquesta fractura serà fantàstic per a l’economia nord-americana”, va declarar a l’octubre davant d’una multitud.

I hi va insistir el 12 d’abril, el Dia de la Igualtat Salarial als Estats Units, la data simbòlica en què la dona mitjana ha treballat prou per assolir el que l’home mitjà havia guanyat de més l’any anterior. Després de repassar els números (de mitjana, les dones guanyen un 79% de la retribució dels homes quan tots dos treballen tot l’any a jornada completa i, si pertanyen a minories, guanyen encara menys), Clinton va assegurar que és un mite que no es pugui acabar amb la bretxa salarial. “Podem, si en tenim la voluntat política”, va dir, i es va comprometre a “utilitzar tots els instruments”.

A més, Clinton és plenament conscient dels moltíssims instruments que hauria d’utilitzar per satisfer aquesta promesa. Les causes de la bretxa salarial no són senzilles: n’hi ha moltes i estan interrelacionades. Una és l’experiència. Les dones tenen una probabilitat molt més alta que els homes de deixar la feina o reduir-se la jornada laboral -sovint per ocupar-se de membres de la família-, en particular a partir de principis de la trentena. És en aquesta edat quan la bretxa salarial entre sexes comença a ampliar-se. Les dones trastornen la seva carrera i perden augments de sou i ascensos.

El problema deriva de la falta de suport que reben als EUA els progenitors que miren de conciliar la feina i la criança dels fills, una responsabilitat que continua recaient de manera majoritària sobre les dones. La baixa parental pagada no està garantida i només en gaudeixen un 13% dels empleats del sector privat. A més, el cost de les llars d’infants i altres serveis segueix sent elevat. Ara bé, quan les dones disposen d’un permís per maternitat pagat i tenen accés a llars d’infants o mainaderes de confiança i a un preu raonable, els seus salaris se’n beneficien. La setmana passada a Cleveland la filla de Trump, Ivanka, va assenyalar aquesta qüestió des de l’estrada de la convenció republicana, tot i que, veient que a la campanya de Trump s’ha pagat més als homes que a les dones, cal veure si el candidat republicà assumirà la promesa de la seva filla i se centrarà en la igualtat salarial.

D’altra banda, els homes i les dones acaben treballant en sectors i professions diferents. Els àmbits en què predominen els homes estan més ben pagats. Les dones continuen guanyant menys en tots els sectors i en quasi totes les feines, incloent-hi els camps en què els homes constitueixen el gruix dels treballadors. Així mateix, quan les dones penetren en un àmbit que abans dominaven els homes, els salaris es redueixen. En qualsevol cas, empènyer les dones a entrar als àmbits més ben pagats i alhora intentar elevar els salaris de les feines que ja fan és una manera de començar a reduir la bretxa.

Hi ha altres elements que Clinton ha de tenir en compte. Les dones que treballen en entorns laborals amb implantació sindical presenten menys diferències salarials, però fa temps que les taxes d’afiliació sindical descriuen una davallada progressiva. I les dones representen dues terceres parts de la totalitat dels treballadors que perceben el salari mínim, de manera que apujar-lo redundaria en benefici de la seva remuneració.

Tots aquests factors es combinen per generar una bretxa salarial indefugible per a les dones, estiguin al capdavall o al capdamunt de les taules salarials. Clinton no esquiva la complexitat de la fractura salarial quan planteja les seves idees sobre com s’hi pot posar remei.

Doncs bé, per què els seus crítics ignoren la promesa de reduir aquesta fractura, un compromís tan utòpic i ampli i que afectaria de manera tan significativa la meitat de la població del país? Potser aquest fet té alguna cosa a veure amb el gènere d’aquesta meitat. Rara vegada es veu la bretxa salarial com un problema econòmic urgent, sinó com a “cosa de dones”, una qüestió que importa a un grup d’interès concret.

Ara bé, si, en lloc d’això, considerem la bretxa salarial una malaltia que infecta tots els racons de la nostra economia, fer una crida a curar-la no és un acte menor. El que per a molts sona a retòrica vàcua de campanya és, en realitat, radical.