Rafael Latorre, el general antifranquista de Franco

Barcelona“Per entendre la societat contemporània actual, està molt bé estudiar l’exili i la repressió, però, no ens enganyem, de qui hem begut més i els que van tenir 40 anys per perpetuar-se són els franquistes”, diu el professor d'història de la UOC, Jaume Claret. I la millor manera de conèixer el poder franquista és des de dins. Claret ha tingut l’oportunitat de fer-ho gràcies als manuscrits que va deixar el general Rafael Latorre (Saragossa, 1880-1968), que detalla i analitza al llibre Ganar la guerra. Perder la paz. Memorias del general Latorre Roca (Crítica). “Va cedir tots els seus papers a la seva tercera dona i, quan va morir, els dos nebots em van deixar entrar a casa seva, a Oviedo, i endur-me els papers. Latorre era un grafòman, ho escrivia tot”, diu Claret.

Latorre no es mossegava la llengua, però devia saber bé què feia perquè tan sols en una ocasió li van cridar l’atenció. Va ser perquè un dels seus escrits es va publicar en una revista antifranquista de Nova York. Va trucar-li Pacón (Francisco Franco Salgado-Araujo, el cosí del dictador) i li va dir que anés amb compte. El general amb obsessió per documentar-ho tot era força crític amb els generals que no tenien preparació. Latorre era un militar de carrera, amb estudis d’artilleria i que havia obtingut alguns premis que li havien permès viatjar a l’estranger. “Considerava que no es mereixien els ascensos, els tenia com a inútils, perquè havien enviat molt soldats a morir, sense que els importés fer-los servir de carn de canó, i s’omplien les butxaques”, diu Claret. Del general Mola deia que era un home d’horitzons limitats i superb. Condemnava la falta de cultura i les il·limitades ambicions de José María Pemán. Es va atrevir a ser crític amb Franco destacant alguns dels seus terribles errors estratègics o les seves poques capacitats, que feien que s’hagués d’envoltar de persones a qui podia dominar fàcilment.

Latorre concreta molts casos de corrupció, sobretot referents a la família del dictador o als generals africanistes. Detalla com aquests últims utilitzaven els cotxes oficials per fer contraban i com les seves mullers feien el mateix amb els cupons de gasolina. Es feien posades de llarg a la capitania que pagava la mateixa capitania i, a més, la resta de capitanies pagaven els regals amb els diners públics.

Latorre descriu una corrupció sistemàtica que ocupa desenes de pàgines dels seus escrits. “L’art de viure eludint austeritats i asprors no s’ha practicat mai amb més devoció que avui”, escriu. I assenyala directament el germà del dictador, Nicolás Franco, president, vicepresident i conseller d’una infinitat d’empreses. El gendre del dictador, “el pompó marquès de Villaverdre”, representant de diverses empreses estrangeres que tenien una íntima relació amb els serveis públics estatals, també en surt força malparat: “I no diguem res de les seves esplèndides i lucratives incursions per l’estranger que el sogre li proporciona, incloses les de la seva filla Carmencita, que tampoc es perd amb facilitat, ja que és una bona formigueta”.

Molts es van enriquir força al llarg d’aquells anys. “Franco permetia aquella corrupció perquè era una manera de tenir captius els generals”, diu Claret. A més, molts van acabar vinculant el manteniment dels seus interessos particulars a la supervivència del franquisme i del seu líder. “Sovint ens oblidem de parlar de la dinàmica dels vencedors. Darrere de cada sanció hi havia algú que se’n beneficiava -explica Claret-. Si et prenien la càtedra, la feina, el cotxe o les terres, algú altre s’ho quedava i, per tant, li interessava que el règim continués. Un règim totalitari només pot durar tant de temps si hi ha un cert consens social”.

¿Som hereus d’aquella corrupció sistemàtica? Claret creu que el pes que van tenir els homes poderosos del franquisme és molt important. “No som franquistes, però segurament van acabar tenint molt més pes Samaranch o Mateu [Miquel Mateu, alcalde de Barcelona durant la postguerra i president de la Caixa de Pensions fins al 1972] que no pas altres persones que estaven a l’exili o a l’oposició”. Tot plegat va deixar un pòsit important: “El franquisme entenia l’estat com un botí de guerra que s’havia de repartir, i aquesta patrimonialització del que és públic és una de les seves males herències”, reflexiona Claret.

Alguns dels comentaris que fa Latorre als seus escrits són molt àcids. Escriu que si gairebé tothom era a la presó, és que en alguna cosa s’havia equivocat Franco. Fustiga verbalment la Falange: “Eren, pertanyien i segueixen pertanyent al partit dels enxufistes actuals, dels que covardament i vilment es dedicaven a fer empassar per la força a les seves víctimes l’oli de ricí, a tallar-los els cabells. Això quan tot plegat no anava a més i passejaven les víctimes”. Tanmateix, Latorre havia participat en el cop d’estat. Va dirigir els homes que van prendre Bilbao i Sant Sebastià i va ser governador d’Astúries i de Terol. Quan va ser massa gran per continuar com a militar actiu li van donar càrrecs: va ser president de la Confederació Hidrogràfica del Duero i conseller del Banc d’Espanya. A casa tenia llibres clandestins. “Dins el franquisme també hi havia dissidències”, conclou Claret.

Latorre no va tenir problemes, però no va arribar a ser ministre. Va documentar moltes converses (coneixia moltíssimes persones importants) amb cura. Quin era el seu objectiu no ho sabem, però haver localitzat els seus manuscrits ha permès a Claret fer una interessant immersió a les interioritats i vergonyes del franquisme.