Tallafocs a Podem i Ciutadans, 'via Tsipras' i temes que ara no toquen

MadridÚltim debat de política general de la legislatura al Congrés. Mariano Rajoy i el PP compten que serà també el darrer amb majoria absoluta. La crisi del bipartidisme, amb la irrupció, amb una intensitat que les enquestes preveuen diferent, de Podem a l'esquerra i Ciutadans a la dreta, marcava la sessió, tot i que ni Pablo Iglesias ni Albert Rivera eren al ple del Congrés. Rajoy s'ha apressat a anunciar mesures, a infondre por davant els canvis bruscos i a intentar centrar el debat en allò en què es considera més fort i que pràcticament ha monopolitzat la seva intervenció: l'economia. Aquestes són les claus del seu discurs:

1. La por a Podem i un projecte que no era per a quatre anys

Després de relatar fins a quin punt l'economia se'n surt, Rajoy ha demanat una altra legislatura. "Queda molt per fer", ha dit deixant enrere un panorama "gèlid, hivernal i desolador". En el tram final del discurs ja s'ha marcat un objectiu per al proper mandat: els tres milions de llocs de feina que permetran que Espanya torni al nivell de vida d'abans de la crisi. Per a ell el més dur ja ha passat, però no es pot confondre "la fi d'un acte amb el d'una obra". Per això, o perquè les grans dades macroeconòmiques –el debat és si són fruit de les seves polítiques o del canvi de cicle– no arriben encara a la gent, no es pot abandonar l'austeritat ni distreure's de l'objectiu: "Cal mantenir la mateixa trajectòria perquè res del que hem aconseguit s'esborri", ha dit. Per Rajoy, la gran amenaça és que passi com a Grècia i que el país sigui fruit de "ventoleres ideològiques o de ventoleres simplement", en referència a la buidor que atribueix al discurs d'arrel populista de Podem. Les veus que demanaven un cop de timó no se n'han sortit, fins ara, i segons ell, tampoc ho faran. Insisteix que les idees de Pablo Iglesias són inviables i durien Espanya al caos i la ruïna.

2. Parar els peus a Ciutadans

Fins ara el PP veia amb una certa simpatia Ciutadans. Preferien que el seu vot descontent marxés a la formació d'Albert Rivera, amb qui és possible arribar a acords en un escenari de majoria simple, que no pas a Podem, que també capta vot dretà desorientat amb el seu discurs dels "de baix". Però les enquestes de la formació taronja són molt bones darrerament, i el PP, delerós de recuperar els milions de vots perduts pels casos de corrupció i la gestió de la crisi, ha d'anar a totes. L'assessor econòmic d'Albert Rivera, l'economista Luis Garicano, va demanar al seu dia el rescat. El PP hi veu un flanc d'atac, i encara més vistes les estretors que aquesta mesura econòmica ha causat als grecs. Rajoy ha criticat sense embuts els qui van avalar-lo i ha indicat que dir no al rescat ha estat "la millor política social de la legislatura". Les propostes de Garicano en clau liberal són atractives per a una gran part de l'electorat del PP, però Rajoy matxacarà Rivera amb l'hemeroteca del seu guru econòmic.

3. Fer nacionalisme amb l'economia o la 'via Tsipras'

Rajoy és un dels dirigents europeus més crítics amb el grec Alexis Tsipras, però com ell s'embolica en la bandera a l'hora de parlar d'economia. El primer ministre grec vincula plantar cara a la 'troica' a la recuperació de l'orgull nacional del grec i de la seva sobirania, una de les claus que li han permès un pacte de govern amb la dreta nacionalista. I Rajoy presenta el suposat miracle econòmic espanyol com un motiu d'orgull nacional. De nou, sobre el rescat i la situació econòmica, ha afirmat que Espanya era "un país al racó dels que molesten i inquieten", i que n'ha sortit. Tornava la cançoneta del racó de la història i, en aquest cas, s'hi afegia allò del país malalt, com ara ho és Grècia. Una expressió que, a principis de l'anterior dècada, va fer servir José María Aznar per justificar la implicació espanyola en l'ocupació il·legal de l'Iraq juntament amb els Estats Units i el Regne Unit. Es tractava, aleshores, de jugar a primera divisió amb les superpotències atlantistes per treure Espanya "del racó de la història" on era des del desastre del 1898. Ara, segons Rajoy, tornava a ser al mateix racó, però per motius econòmics. De nou, la dreta espanyola al rescat per recuperar l'orgull nacional.

4. L'hora de les mesures

Com els alcaldes que tallen cintes en els darrers sis mesos de mandat i amb les juntes electorals trepitjant-los els talons, Rajoy ha anunciat mesures econòmiques en el tram final del seu mandat. Algunes amb contingut social i que, potser, només potser, es podrien haver pres a principi de la legislatura com ara la llei de segona oportunitat, que permetrà a les famílies agrupar els deutes. Altra cosa són les mesures que afecten la creació d'ocupació o els xecs familiars. Tota la carn a la graella, en qualsevol cas, per recuperar l'electorat perdut, traslladar la recuperació econòmica a les classes mitjanes i també començar a aplanar el camí per a futurs acords. Rajoy ha parlat fins i tot de "les polítiques socials més avançades". Però ha insistit que per fer-les realitat cal mantenir les polítiques d'austeritat i assentar el creixement. "El diner no creix als arbres", ha afirmat de forma gràfica.

5. Els temes que ara no toquen: Catalunya i la corrupció

Un discurs d'una hora i mitja i menys d'un quart d'hora per parlar dels dos grans temes de la política espanyola, a banda de l'economia: la corrupció i Catalunya. Només li ha faltat dir, en homenatge a Jordi Pujol, que "ara no toca". La corrupció afecta i castiga el PSOE o CiU, que com el PP són els grans partits de l''statu quo' sorgit de la Transició, però a qui més rosteix és el PP. És un tema sobre el qual ha intentat passar de puntetes, afirmant només que Espanya tindrà una legislació exemplar. De mesures al seu partit, però, ben poques. Caldrà esperar que la justícia determini si ell i altres dirigents van cobrar en negre o com es va pagar la seu. I de Catalunya, ben poca cosa, també. Res a oferir. La tercera via seguirà esperant una oferta, que per ara només ve de l'esquerra (Podem i IU). Rajoy es vanta d'impedir als catalans votar el 9-N i, com sempre, ofereix diàleg dins l'estret marge de l'actual Constitució. Al que s'hauria de dedicar Mas, segons ell, és a combatre la crisi. L'estratègia és la mateixa dels darrers tres anys i ara té data, el 27-S: esperar el fracàs i la divisió del sobiranisme i que el procés passi a millor vida. Sense haver mogut un sol dit ni ofert cap alternativa.

Epíleg. La batalla de l'aplaudiment i el favor de l'opinió publicada

En acabar el discurs, Mariano Rajoy ha saludat, dret a l'escó, els quasi 200 diputats i senadors del PP presents que l'aplaudien amb ganes. Com si fos un torero. Només acabar, molts d'ells han anat a la cacera del periodista, a convèncer –o a convèncer-se– de fins a quin punt el líder havia estat convincent i brillant. Els del PSOE, tot i que més destrempats aquests dies, feien el mateix en sentit contrari i posaven l'accent en les incoherències i les escasses referències al problema de la corrupció –el portaveu del socialista recordava que, tot plegat, Luis Bárcenas s'ho mirava des de la Vall d'Aran–. Fins una quinzena de vegades els diputats del PP han interromput el líder amb aplaudiments. Quan ha entrat a l'hemicicle ja l'han rebut amb una ovació. No els calia escoltar-lo. Vénen eleccions i la unitat és un valor que cotitza a l'alça.