Rajoy i Tusk

Les peculiars circumstàncies de la política europea han fet possible que Donald Tusk, un personatge sense atributs precisos, arribés a presidir el Consell d’Europa i, ara, el PPE. Escassament carismàtic, professional del parlar poc i no dir res, la seva virtut és ser un representant del conservadorisme de l’Est (polonès) al·lèrgic per temperament a l’agressivitat dels seus col·legues, representants dels corrents més autoritaris de la dreta. Sense sortir del seu contingut perfil, en una entrevista a El País ha deixat alguna pista interessant sobre el conflicte català, que adquireix rellevància a la llum de les memòries que Rajoy acaba de publicar: un intent de justificar una presidència que va acabar com el rosari de l’aurora per la corrupció del PP i el conflicte català. No va assumir les responsabilitats que li corresponien per les trames de finançament del partit i va transferir al poder judicial la gestió del conflicte català.

Diu Rajoy en les seves memòries, referint-se a l’1-O, que “l’escàndol organitzat per l’actuació policial va ser exagerat i injust”. I revela també que hauria aplicat l’article 155 encara que Puigdemont hagués convocat autonòmiques, malgrat les intermediacions que hi va haver aquells dies. Coincidint amb aquestes afirmacions, Donald Tusk ens ha fet saber que el seu “primer consell a Rajoy quan el conflicte es va intensificar va ser que no utilitzés mai la força contra la gent”. Informació reblada amb aquestes paraules: “Sempre és molt millor la força dels arguments que l’argument de la força”. Tusk ens aclareix que, per molt que el govern espanyol ho negués, des d’Europa es va intentar fer-lo entrar en raó. I deixa una ombra sobre el que tots sabem: els cinc anys entre el 2012 i el 2017, que són el gran fracàs de la presidència de Rajoy. Instal·lat en la seva tendència a confiar que els conflictes es resolguin sols, Rajoy va ser incapaç de donar una resposta política al problema. I té raó Tusk: quan manquen els arguments hi ha el recurs de la força. Rajoy va optar per la legislació d’excepció i per subrogar les seves responsabilitats en la justícia. Amb la conseqüència d’un trencament dels equilibris entre poders que fa molt més difícil qualsevol sortida política, tots pendents del calendari judicial.