Hem de recordar la història?
Alguns diuen que Catalunya ha d’enterrar els fantasmes del passat; altrament, la societat catalana acabarà destruïda en tots els sentits. Catalunya no és la primera societat que s’enfronta a aquesta pregunta: hem de recordar? Quan ens fem aquesta pregunta, és molt important plantejar-se primer: qui vol oblidar? En segon lloc ens hauríem de preguntar: hi ha alguna víctima que hagi oblidat? Quan una nació té el coratge de fer-se preguntes sobre el seu passat, no es tracta només de recordar la seva història immediata o llunyana, sinó de trencar el silenci i reclamar la dignitat de les víctimes. Si aquest és el cas, per tant, també ens hem de preguntar: ¿recordar és un punt final o és el començament d’un veritable procés de reconciliació i construcció de la pau?
Com assenyala James Joyce, “la història és un malson del qual intentem despertar-nos”. Per despertar-nos-en, el passat no hem d'estimar-lo ni odiar-lo, sinó entendre’l i dominar-lo. L’única manera de fer-ho és sent fidels a la veritat de la història. Conèixer la veritat de la història pot ser dolorós, però sens dubte és molt alliberador. És una manera que té una nació de parlar amb la seva consciència i allunyar el dolor. En molts països del món, aquests processos dolorosos dirigits a conèixer la veritat històrica s’han mantingut encallats durant anys. En alguns països de l’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà, durant el règim de les seves dictadures la culpa es va imposar a la vida de les persones i la dignitat va perdre el seu valor. Irònicament, els que se sentien culpables eren els oprimits, no pas els opressors. A la gent va començar a desagradar-li el seu passat, però no podien canviar-lo. Eren culpables d’haver viscut en un mal lloc en un mal moment. Tanmateix, la història sempre troba la manera de jutjar-se i condemnar-se. Vegem l’exemple sud-africà. La Comissió de la Veritat i la Reconciliació va permetre als sud-africans fer front al seu passat sobre una base moralment acceptada i avançar en la causa de la reconciliació. A Sud-àfrica, les víctimes van situar la necessitat de veritat i reconeixement per sobre de la necessitat de reparació. La qüestió, a Sud-àfrica, no va ser la compensació monetària ni les reparacions simbòliques (ni totes dues coses alhora). El que es va considerar més important va ser la necessitat de veritat i justícia en el context d’una transició política negociada. Substituir la recuperació de la veritat per la justícia retributiva va ser una manera de posar la informació a disposició de tothom i alhora establir un relat indiscutible sobre com s’havien produït les extorsions i violacions dels drets individuals. El descobriment de la veritat es va traduir de fet en la prevenció d’una violència futura.
Per tornar a les preguntes anteriors, la majoria de les excuses que es posen a Catalunya i a Espanya avui per no recordar la violència franquista diuen que no hauríem de tornar a obrir les ferides del passat. Però negar el passat no portarà mai a tancar les ferides. Si una nació ha de recordar és perquè no ha oblidat. Perdonar i oblidar és sempre una opció temptadora, especialment per als criminals i els opressors, però sempre és millor perdonar i no oblidar. Aquest procés de recordar no només hauria de ser una oportunitat per a les víctimes de manifestar la seva veritat, com van fer els jueus respecte a la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració nazis, sinó també una manera de fer que la societat en general construeixi una història comuna. És una manera que tenen totes les societats de fer front als seus malsons, d’acceptar la responsabilitat del que ha passat i de fer canvis per garantir que determinades atrocitats no es tornin a produir mai més. El procés de recordar també hauria de ser un punt de partida per veure la història des dels ulls de les víctimes. Finalment, recordar hauria de comportar una nova visió de futur. No té sentit mirar el passat si no ens ajuda a crear un futur millor.
La memòria de les víctimes del règim franquista podria esdevenir un immens sistema contra l'odi i els prejudicis a la Catalunya actual. Només una societat que sap recordar conjuntament sap respectar la dignitat de la diferència.
El valor de la història depèn fonamentalment de fins a quin punt entenem els seus límits. En altres paraules, la història ha de ser escrita per i per a les víctimes abandonades per la història. No podem permetre que les atrocitats de la humanitat desapareguin en el rerefons de la història. No hem d’oblidar el rastre de sang i llàgrimes que la història sempre deixa darrere seu. És a dir, un poble lliure no es pot permetre el luxe d’oblidar els mals de la seva història. Ha arribat el moment que els catalans renovin la seva visió de la història mitjançant la reducció de la bretxa entre la memòria de les víctimes i el futur de la independència. La història de la llibertat implica jutjar lliurement la pròpia història.
