Homenatge a Catalunya: l’obligació de desobeir

Fa vuitanta anys a la Rambla de Barcelona hi van ressonar els trets. Una gran part del que va passar als carrers de la ciutat durant aquells dies va ser descrit pel famós periodista, assagista i escriptor anglès George Orwell al llibre Homenatge a Catalunya. Després de la seva tràgica experiència a la Guerra Civil Espanyola a Barcelona, Orwell va escriure: “Curiosament, aquesta experiència, en lloc de fer disminuir la meva confiança en la decència dels éssers humans, l’ha fet créixer”. Tot i que al llibre Orwell deixa de banda el retrat general de la Guerra Civil (en què van participar Franco, Hitler i Mussolini) per fer èmfasi en les diferències polítiques entre el Partit Socialista Unificat de Catalunya (sota control comunista i afiliat a la Tercera Internacional) i els anarquistes i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM, un partit comunista antiestalinista), l’autor fa una bona descripció de Catalunya durant la Guerra Civil i transmet un estranya sensació al lector en el sentit que, ja aleshores, els catalans volien ser independents d’Espanya. Igual que André Malraux i Arthur Koestler, Orwell era un intel·lectual amb una utopia: lluitar per la llibertat i la igualtat. Va intuir que a Barcelona la independència i la llibertat eren importants i s’hi respirava l’esperança d’una societat millor. “En gran part no ho entenia -va afirmar-, en certa manera ni tan sols m’agradava, però de seguida vaig reconèixer una situació per la qual valia la pena lluitar”.

George Orwell va viure la seva experiència com a “curiosa” però també com a “autèntica”. Avui, una vegada més, els que són a prop del pols de Catalunya, no com a turistes sinó com a observadors compromesos, tenen una experiència completament nova d’aquesta zona d’Espanya, on la democràcia, una vegada més, uneix el seu destí a la condició humana. En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució. Però recordem el que va dir Martin Luther King Jr. en els inicis del seu moviment de desobediència civil als Estats Units: “La democràcia que passa del paper insubstancial a l’acció substancial és la forma de govern més important del món”. Però ¿què és l’acció substancial sinó un punt de vista sobre l’acció dels ciutadans en l’espai públic com l’element bàsic per a la seva plena existència democràtica? ¿Com podem parlar de la democratització de les democràcies si no hi ha una acció i una expressió pública dels ciutadans? La vida política que els catalans volen ressuscitar és un espai de convivència democràtica que transcendeix la “insubstancialitat” de la Constitució espanyola. La seva essència és l’autonomia, no tan sols entesa com a independència de les forces externes sinó també habilitada per un impuls espanyol cap a la democràcia, i també per la capacitat catalana d’abordar la política i expressar l’autonomia i la llibertat d’acció. És la capacitat ciutadana d’actuar, de parlar i de crear espais compartits a través de la interacció amb els altres, tal com es defineix a l’Espanya postfranquista. Aquesta interacció requereix que un gran nombre d’espanyols i catalans es comuniquin respecte als termes de la seva convivència. Sens dubte no es pot resoldre mitjançant la censura, la repressió i la violència policial.

Si hi ha una cosa que ens demostra l’experiència catalana és que les democràcies europees necessiten una bona dosi de democratització, ja que sembla que moltes han oblidat que la forma de govern democràtic no és un poder sobre la societat sinó dins la societat. Dit d’una altra manera, si la democràcia equival a l’autonomia i l’autogovern dels ciutadans, l’empoderament de la societat civil i la capacitat col·lectiva de governar democràticament són els elements essencials d’una forma de govern democràtica. La democràcia i la no-violència són, per tant, inseparables. Allà on hi ha democràcia, les regles del joc polític es defineixen per l’absència de violència i un conjunt de garanties institucionals que es contraposin a la lògica dominadora de l’estat. Tanmateix, com més hi pensem, més insatisfactòria i incompleta sembla aquesta definició. La intervenció violenta de la policia espanyola per aturar o ajornar el referèndum a Catalunya no és, sens dubte, una acció democràtica, sinó un moviment hobbesià d’un estat modern per demostrar la seva autoritat davant “l’acció substancial” de ciutadans inofensius.

Si la democràcia només fossin un conjunt de garanties institucionals, ¿com s’ho farien els ciutadans per pensar la política actual i lluitar per l’aparició de noves perspectives d’acció democràtica? I ¿com hem de conciliar la doble convicció que no hi pot haver democràcia tret que es limiti el poder centrat en l’estat i que no hi ha democràcia sense la recerca de la no-violència? El gènere humà no es pot escapar de la política sense renunciar a la seva humanitat com a animal polític. Però la política no és només la conquesta i el manteniment del poder, sinó que és, sobretot, tal com pensaven els antics filòsofs grecs, l’encarnació de l’ètica en una comunitat històrica. Per tant, no tota la política és corrupta per se, ni tots els poders polítics són dolents. Però un cop establerta, la política que es concep en la violència requereix una acció violenta per subsistir. És a dir, hi ha una paradoxa entre la constitució de la política com un art de govern i la realitat de la violència.

Així doncs, ¿què ens demostra el referèndum de Catalunya? Ens demostra que la restricció de l’espai públic vital dels ciutadans d’una ciutat, una zona o un país com a exemplificació d’una comunitat compartida és el declivi d’una democràcia, que deixa de poder contemplar la llibertat com una “acció substancial”. En conseqüència, si els catalans desobeeixen la Constitució espanyola no és només per dur a terme l’autodesenvolupament i la l’autotransformació de Catalunya com a preferències sinó també per fer front a les deficiències de la democràcia espanyola. Aquest és el punt on el pensament crític i l’acció dissident es fonen per explorar noves visions del canvi i l’intercanvi per a la vida pública espanyola, europea i la humanitat en general en un moment en què s’imposen el populisme i la immaduresa col·lectiva. Aquí és on una mirada enrere cap a la “decència dels éssers humans” d’Orwell es converteix en una crida a la sensatesa política i al procés de democratització de les democràcies d’arreu del món.