Israel i la contenció de l’hegemonia iraniana
L'anunci del 13 d’agost que els Emirats Àrabs Units i Israel començarien el procés de plena normalització de relacions ha suposat un cop important per a la posició hegemònica i geoestratègica de la República Islàmica de l’Iran a la regió. La manera com aquest acord afecti el posicionament polític i estratègic iranià al Iemen, Síria i el Líban estarà completament determinada pel context general en què evolucionarà l’any que ve. Siguem clars: tot i que l’acord de normalització entre els Emirats Àrabs Units i Israel ha provocat una cobertura mediàtica frenètica, el seu impacte en la política iraniana dependrà de dos altres factors: el resultat de les eleccions presidencials als Estats Units i el resultat del judici per corrupció de Netanyahu. Bahrain ja ha normalitzat també les relacions amb Israel, i hi ha altres candidats àrabs i del Golf disposats a fer-ho. Cada país té càlculs estratègics específics per plantejar-se fer aquest pas, però en general la preocupació per l’Iran com a potència hegemònica amb una bomba nuclear és singularment intensa.
Oman, probablement, ha avançat més en el camí de la normalització amb Israel que l’Aràbia Saudita. És molt dubtós que el rei Salman bin Abdulaziz faci aquest pas mentre es mantingui al tron. Més enllà dels països àrabs del golf Pèrsic, el Sudan té raons clares per considerar fermament el desenvolupament de vincles formals amb Israel. El diàleg israeliano-sudanès tindrà lloc sens dubte, perquè des de la destitució, el febrer del 2019, de l’expresident Omar al-Bashir, el nou govern sudanès liderat per Abdel Fattah Burhan ha mostrat interès per tenir relacions polítiques i econòmiques amb els Estats Units, i alhora ha intentat entrar amb pas ferm en l’òrbita regional dels Emirats Àrabs Units. A més de consolidar la seva col·laboració amb Israel, Khartum tindria esperances de ser eliminat finalment de la llista de països que patrocinen el terrorisme, elaborada pel departament d’Estat dels Estats Units. Molts dels nous socis polítics i estratègics d’Israel comparteixen una profunda desconfiança respecte a l’Iran, entre si i amb molts altres països de l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica, però també volen consolidar uns vincles forts amb el govern de Trump.
Sobre la base d’unes estretes relacions polítiques i militars amb els EUA i Israel, aquests països islàmics esperen mantenir a ratlla un poder ideològic com el de l’Iran i els seus aliats xiïtes i sunnites. No oblidem que el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, va fer una forta crítica al govern dels Emirats Àrabs per haver fet passos de cara a la normalització de les relacions amb Israel: “Els Emirats Àrabs Units han comès traïció contra el món islàmic, els països de la regió i Palestina”. L’actitud de l’aiatol·là Khamenei és comprensible quan sabem que l’acord entre els Emirats Àrabs Units i Israel ha posat fi a l’acostament de l’Iran a qualsevol dels emirats del golf Pèrsic, especialment sobre dos temes: la guerra al Iemen i el principi clau de la política exterior iraniana de rebutjar el reconeixement d’Israel.
No obstant això, l’Iran continua fomentant una política exterior ideològicament determinada i universalista a la regió. A més, amb el poder totalment en mans de la Guàrdia Revolucionària iraniana (IRGC), és improbable que l’Iran modifiqui la seva posició inflexible respecte a la qüestió de l’Estat d’Israel. Com a resultat d’això, tenint en compte la nova normalització de les relacions d’Israel amb alguns governs àrabs i l’hostilitat que una sèrie d’estats clau del golf Pèrsic mantenen respecte a l’Iran, ningú s’afanya a donar suport a Teheran. Mentrestant, una economia fallida, juntament amb unes mesures socials i polítiques conservadores i l’ús d’una violència extrema durant els aldarulls del novembre del 2019, han provocat la fugida de persones i capitals de l’Iran. Malauradament, l’estrangulació econòmica i financera de l’Iran derivada de les sancions nord-americanes tampoc no ajuda. Si les coses continuen agafant aquest caire catastròfic, l’Iran s’encaminarà de dret cap a una greu crisi social i política.
Sigui com sigui, malgrat totes les pressions regionals i internacionals sobre la República Islàmica de l’Iran, la IRGC es disposa a guanyar les pròximes eleccions presidencials a l’Iran el 2021. Això significa simplement tornar a un compromís més fervent amb la militància i la militarització regionals, cosa que seria inacceptable a ulls dels emirs àrabs del golf Pèrsic, Israel i els EUA. No cal dir que, mentre els ultraconservadors iranians esperen consolidar el seu poder nacional i regional, Israel i els seus nous amics pensen en termes de contenir el poder hegemònic iranià. El perill, per descomptat, és que es produeixi una escalada d’aquestes provocacions i esclati un conflicte bèl·lic en tota regla entre l’Iran i Israel, cosa que tots dos països intenten evitar. Però les probabilitats d’una guerra continuaran augmentant si Netanyahu o Trump veuen una oportunitat política en el seu enfrontament amb el règim iranià. Sens dubte, és dubtós que aquesta confrontació pugui ajudar Donald Trump a guanyar les pròximes eleccions presidencials als Estats Units o Netanyahu a salvar-se del seu judici per corrupció. Però, malauradament, ningú no pot descartar la possibilitat d’una altra guerra a l’Orient Mitjà.
Traducció: Marc Rubió Rodon