El joc del gat i la rata de l’Iran i els EUA
La captura, el 21 de juliol, d’un petrolier amb bandera britànica per part de la marina de la Guàrdia Revolucionària iraniana demostra la tensió existent entre l’Iran i els Estats Units i els seus aliats. Amb aquesta acció, les autoritats iranianes posen de manifest una vegada més que estan decidides a recalcar el paper hegemònic de l'Iran al Pròxim Orient i a deixar ben clar el seu poder regional a l'estret d’Ormuz i el golf Pèrsic. Aquests últims mesos, en què s’han agreujat les tensions entre els Estats Units i l’Iran, s’ha notat la falta d’un canal diplomàtic extraoficial capaç de desactivar incidents i possibles enfrontaments. A això cal afegir-hi el fet que els Estats Units no han adoptat cap mesura de represàlia, amb la qual cosa han privat Teheran de l’enfrontament que aparentment està buscant. El general Kenneth F. McKenzie Jr., cap del Comandament Central dels Estats Units, ha explicat el perquè d’aquesta resposta mesurada: “No hem de caure en el parany d'una reacció exagerada. Per tant, la nostra resposta serà molt tranquil·la i acordada amb la comunitat internacional”. Però a Teheran el joc del gat i la rata entre nord-americans i iranians s’ha comparat amb els dibuixos animats de Tom i Jerry, en els quals el ratolí sembla més llest i astut que el gat. De fet, durant una concentració del 23 de maig a Teheran, el líder suprem iranià, l'aiatol·là Ali Khamenei, va citar el clàssic de Hanna-Barbera quan va parlar de les tensions entre els EUA i l’Iran: “Els Estats Units han perpetrat tota mena d’agressions contra la República Islàmica i han tramat una sèrie de complots polítics, econòmics, militars i propagandístics. Totes les seves maquinacions han fracassat (com les del Tom, el dels famosos dibuixos animats de Tom i Jerry) i tornaran a fracassar en el futur”. Mentre Teheran intensifica aquestes tàctiques –el mes passat va abatre un dron nord-americà de vigilància, ha col·locat mines adossades a petroliers i captura ara vaixells a l’estret d’Ormuz–, Donald Trump evita clarament l’enfrontament militar, sobretot ara que s’acosta un any electoral.
En conseqüència, l'Iran vol fer gala de les seves capacitats militars, al país i a l'estranger, per demostrar que és capaç d’esquivar les sancions dels Estats Units i reforçar la seva hegemonia a la regió. I per això, des del gener fins al juliol, ha estat fent maniobres amb drons i fins i tot afirma que ha controlat els moviments d’un portaavions nord-americà. El 10 de juliol es van utilitzar presumptament drons iranians per atacar un grup dissident kurd al nord de l'Iraq, acusat per Teheran de matar uns membres de la Guàrdia Revolucionària Islàmica. Aquests nous drons iranians es van fer servir tres setmanes després que l'Iran fes caure al golf d'Oman un dron nord-americà de tecnologia molt avançada. Els iranians també han ajudat els rebels houthis a atacar amb drons els aeroports de l'Aràbia Saudita a prop de la frontera amb el Iemen. En conjunt, doncs, la tecnologia del règim islàmic en matèria de drons i l’ús immediat que en fan els seus satèl·lits –com el Hezbol·lah libanès i els houthis– demostren que les autoritats de Teheran tenen prou capacitat militar per amenaçar els EUA i els seus aliats. I això demostra clarament que la presència militar de l'Iran està creixent al Pròxim Orient.
En definitiva, les accions militars de l’Iran i el silenci del gat nord-americà posen de manifest que les dures sancions econòmiques encara són l’arma preferida per l’administració Trump, mentre que a Teheran només li queda l’opció de recórrer a les seves nombroses capacitats militars asimètriques mitjançant la Guàrdia Revolucionària Iraniana. En conseqüència, salta a la vista que el president Trump està aplicant, en aquest cas, la mateixa política que va seguir durant l’enfrontament amb Corea del Nord, la Xina i altres països. Resulta, però, que l'Iran és un contrincant més dur i, com el ratolí Jerry, el règim de Teheran no és un enemic fàcil de derrotar.
És evident que l’Iran està disposat a recórrer a mitjans violents i a portar la situació fins al límit d’una guerra, tot i que l’equilibri de poder és molt més favorable als EUA. Aquesta és el principal motiu pel qual els països europeus, que estaven en desacord amb Trump per haver retirat els Estats Units del Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA), han reaccionat amb fermesa contra la decisió de Teheran de començar a suspendre les clàusules de l’acord i prendre mesures per augmentar els nivells d’enriquiment d’urani i les seves reserves. Tot i així, els dirigents iranians no tornaran en cap cas a la taula de negociacions per arribar a un nou acord sobre el seu programa nuclear i i les seves polítiques regionals. Els iranians se senten més forts en el joc del gat i la rata, sobretot quan tenen el suport del gos rus. De fet, fa pocs dies, el ministeri d’Exteriors rus va demanar als altres signants del Pla d’Acció Integral Conjunt que continuessin cooperant i ajudessin a impedir la suspensió de l’acord. De tota manera, tot i que Rússia continua culpant Washington del fracàs de l'acord nuclear amb l'Iran, encara hi ha clients xinesos que compren a l'Iran gas liquat del petroli. La Xina en va adquirir 346.000 tones, un 80% de les exportacions de l'Iran al maig, perquè aquests productes iranians són els més barats del món després que clients com el Japó i Corea del Sud deixessin de fer negocis amb aquest país a conseqüència de les sancions nord-americanes.
Als icònics dibuixos animats de Tom i Jerry, el ratolí sempre acaba imposant-se. Però al ratolí iranià aquesta situació potser no li durarà gaire, sobretot perquè entre aquests dos països no hi ha unes autèntiques relacions diplomàtiques que funcionin amb eficàcia. Evidentment, gent de l’administració Trump com Bolton i Pompeo no guardaran sempre silenci davant la decisió del president nord-americà de suspendre els atacs aeris en represàlia pel dron nord-americà abatut per l’Iran. I, pel que fa a Trump, no pot continuar dient “America first” sense fer tot el que calgui –per molt destructiu que sigui– per demostrar que el gat Tom no és el perdedor del joc.
Traducció: Lídia Fernández Torrell
