El moment gandhià de Catalunya

Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de JindalAbans del moviment de Mahatma Gandhi a l’Índia, pràcticament totes les revolucions modernes s’havien basat en el ressentiment i la violència. El ressentiment les convertia en sagnants i venjatives i sempre s’expressava envers els culpables que l’anhel de llibertat i justícia fos impossible. Gandhi va convertir el ressentiment i la violència de les revolucions tradicionals en el poder positiu de la no-violència. La seva revolució no va ser fruit de l’odi i la desesperança; per això no va avançar a cop de ressentiment i violència com les anteriors. Per desgràcia, quan disminueix l’esperança de llibertat i de justícia, el derrotisme i la passivitat s’imposen.

Entre els catalans que han somiat tant de temps en la independència, la decepció pot ser real i formar part de la seva vida quotidiana. Ara bé, ¿han de respondre amb ressentiment, odi i violència, aquests catalans? ¿O s’haurien de replegar en si mateixos sumits en el derrotisme i l’autocompassió? Per descomptat, ni una cosa ni l’altra, perquè, per als qui pateixen lluitant per una causa no-violenta, la via més fructífera és mantenir-se ferms i aferrar-se a l’esperança. Aquesta és l’essència del moment gandhià de Catalunya. Està basada en la valentia moral i el respecte a l’alteritat, i no pas en el sotmetiment passiu a la termodinàmica del poder. Ciceró va dir que “la llibertat és la participació en el poder”. Tanmateix, a parer de molts catalans, dels qui creuen realment en l’autonomia i la llibertat, aquest poder no és sinó la capacitat de fer efectives les demandes de diàleg i justícia a Catalunya. És la fortalesa moral de provocar una revolució dels valors a Catalunya. Parlem, en aquest cas, d’un poder de l’amor, no pas de l’amor al poder.

Segons Martin Luther King Jr., “El poder, en el millor dels casos, és amor que fa efectives les demandes de la justícia, mentre que la justícia, en el millor dels casos, és amor que corregeix tot el que s’oposa a l’amor”. Si així ho creuen els catalans convençuts de la força de la no-violència per canviar les coses a Catalunya, no poden i no haurien de defensar el poder sense consciència de les forces policials espanyoles, del qual amb justícia abominen. Precisament aquesta col·lisió moral entre el poder dels catalans impotents i el poder immoral d’una potent sobirania conforma el moment gandhià de Catalunya. Per aquest motiu, els dissidents creatius de Catalunya són ben conscients que la via activa de la no-violència passa per la convicció transcendental de romandre-hi fins al final. En definitiva, la dolçor subversiva i la tendresa radical de la no-violència catalana no constitueix només la revitalització de la vida pública a Catalunya, sinó també una transformació fonamental de la manera espanyola i europea de pensar i de viure la democràcia.

Com està demostrant al món el moment gandhià de Catalunya, la democràcia no és només cosa d'institucions, promulgació de lleis i administració governamental mitjançant el sufragi popular i càrrecs electes. La democràcia és una manera de pensar i de viure en què es doma la violència i se substitueix la subordinació coercitiva i opressiva dels individus al poder d'un govern per acords socials i polítics no violents. No hi ha cap motiu pel qual no es puguin qüestionar les creences i pràctiques fonamentals d’una democràcia –sigui europea, americana o asiàtica– que subjuguen i humilien els ciutadans en lloc d'elevar-los. En aquest sentit, la democràcia és un viatge compromès cap a la humanitat, la compassió i la maduresa. És un desplaçament de la paraula i l'acció des dels oligarques i els plutòcrates cap al poble ras i el ciutadà corrent.

Fa gairebé 235 anys, el filòsof alemany Immanuel Kant va respondre a la pregunta 'Què és la Il·lustració?' dient que la Il·lustració era “la sortida de l’home de la minoria d’edat”. Segons Kant, és el procés mitjançant el qual els éssers humans es poden emancipar de la tutela intel·lectual i aprendre a “atrevir-se a pensar”. Kant opinava que aquesta tutela era deguda a raons i aspectes diversos, com ara la covardia i la complaença. És a dir, Kant, com molts de nosaltres, era del parer que la maduresa consisteix a ser independent de ment i madur des del punt de vista moral i intel·lectual. Precisament en aquest punt radica la força de l’acció no-violenta: ajuda les persones a pensar no només en termes d’autonomia política, sinó també, i principalment, d’independència intel·lectual i moral. Tota societat en què els ciutadans tenen el desig i la unitat de pensar per si sols i sortir de qualsevol forma de tutela és una societat que ja es troba en el camí de la independència.

Aquest sentit de la maduresa és al cor del moment gandhià de Catalunya. El 'satyagraha' de Gandhi va posar de manifest que el bàndol veritablement civilitzat en un conflicte per la maduresa, l’autonomia i la independència és el dels qui practiquen la no-violència. Aquest és l’imperatiu moral i el fonament intel·lectual del procés de pensament independent de Catalunya. Com va dir Gandhi: “El desacord honest és un bon senyal de progrés”. Potser en el cas català la línia del progrés no és recta, però no hi ha dubte que està donant forma a un gran esperit de dignitat entre els catalans i al respecte per aquesta terra d’aquells que mai no han cregut en el moment gandhià de Catalunya.