Testimonis de la justícia a Catalunya

Amb l’inici del judici dels líders independentistes catalans, el problema de la justícia a Espanya, en particular, i de manera més general, a Europa i al món, està un cop més en el punt de mira. La concentració de milers de persones a Madrid per desfogar la seva fúria davant del que consideren una postura excessivament conciliadora del president Pedro Sánchez sobre el conflicte és un recordatori trist dels temps repressius del general Franco i de la Inquisició espanyola, quan els lliurepensadors i els rebels creatius acusats d’heretgia eren cremats a la foguera. Com en el cas de l’Església catòlica durant la Inquisició, la 'democràcia' espanyola pretén exposar les heretgies dels que la critiquen, és a dir, la desobediència que es discerneix en les paraules i els actes dels demòcrates catalans.

Si Carles Puigdemont i els seus col·laboradors són acusats de desobediència i rebel·lió, no vol dir que siguin enemics de la democràcia. Al contrari, ser demòcrata en el món d’avui és ser capaç de criticar les institucions amb què ens governem. Això és el que diferencia una societat democràtica d’un règim autoritari. Si no vivim en un univers crític de qüestionament i dubtes, estarem a mercè d’individus capritxosos que controlen un sistema orwellià de normes i valors. En una societat liberal com Espanya, on predomina la 'llibertat negativa' (l'absència de coacció externa a l'individu), l’única manera d’aconseguir que s’aboleixin les lleis antidemocràtiques contra la independència i l’autonomia de les persones i les comunitats és a través de la rebel·lió i la desobediència no-violentes.

Els dirigents catalans han sigut exclusivament no-violents. No han jutjat la democràcia espanyola subjectivament, presidits pels seus propis desitjos i impulsos, sinó que ho han fet d’acord amb les normes democràtiques. La bellesa de la democràcia (si funciona) és que ens proporciona els mitjans per avaluar l’essència democràtica de les nostres institucions. De fet, la institució de la justícia no es pot implementar i exercir sense un esperit democràtic. Però ¿què és la justícia en una democràcia?

La justícia és una resistència humana quotidiana contra l’autoritat dels que intenten controlar les nostres vides. És a dir, la protesta moral contra les condicions del sofriment humà és un crit a favor de la justícia davant de la injustícia. La justícia, per tant, dona lloc a la compassió i l’empatia, en la mesura que és un pas cap a la solidaritat entre els éssers humans que pateixen. Un o una rebel demana justícia, cosa que per a ell o ella és una raó per defensar els individus que pateixen els abusos de les normes i les lleis, encara que passin per ser democràtiques. Per tant, la justícia és possible si hi ha la potencialitat d’una vida digna per a un individu o una comunitat. La negativa a legitimar la injustícia és el punt de partida per a la convivència.

Pel que fa als líders catalans portats a judici, estic segur que han optat per estar al costat de la justícia i no acceptar la violència. La justícia, per a ells, és una protesta ètica i una revolta moral contra la violència. La seva aspiració a la justícia rica en compassió adopta un esperit de revolta que va molt més enllà de les ideologies i els partits polítics. És una ruptura de totes les formes de l’absolut, tant polítiques com històriques. A més, el seu vincle amb la història passa per la comprensió del valor de la 'llibertat negativa'. El que han entès els líders catalans és que, com diu Albert Camus, “la llibertat mai no es vol sense que per la mateixa raó es demani justícia”. A la manera de Camus, per als dirigents catalans, l’única raó de ser de la revolta és lluitar contra el “mal democràtic”. Hi ha un problema de mal democràtic perquè al cor de les democràcies hi ha un problema específic de legitimitat de la violència. El reconeixement del problema de la violència en la democràcia reforça l’estatus d’'homo democraticus' i alerta sobre la possibilitat que la degeneració de les democràcies derivi en violència. Per tant, qualsevol intent d’anar més enllà de la violència democràtica implica reconèixer l’estatus paradoxal de la democràcia mateixa. La democràcia és el procés de domesticació de la violència, però els estats democràtics poden ser productors de violència. Com més instruments de violència desenvolupa una comunitat democràtica mitjançant la imposició de la injustícia, menys resistent és al mal democràtic.

Aquest sentit de la justícia és la clau de la nostra identitat com a éssers democràtics, ja que es tracta d’una reacció davant la injustícia en nom de la dignitat i la vulnerabilitat humanes. És un esforç moral que ens revela la complexitat, l’espontaneïtat i l’heterogeneïtat de la democràcia. La democràcia per si sola no serà mai suficient: no es pot establir només mitjançant eleccions i una Constitució. Cal una cosa més: un èmfasi en la democràcia com a pràctica de pensament i criteri morals. Amb el judici dels líders catalans, la democràcia espanyola torna a situar-se en una disjuntiva moral. La veritable democràcia no pot triomfar mai per mitjans falsos i injustos. Encara hi ha temps perquè el govern espanyol giri full i doni una lliçó al món absolent els líders catalans i obrint amb ells un diàleg pacífic, no-violent i just.