Qui té raó?

Les decisions amb transcendència sempre són difícils. No es compta amb la perspectiva que sí que donarà el futur i, tanmateix, és el futur el que determina l’encert o el desencert d’aquelles decisions. És només en el llarg termini que es poden valorar els resultats. A més, la decisió s’ha de prendre en un context concret, no hipotètic, i s’ha de triar entre el que és possible, no el que és desitjable.

Churchill, el 1940, tria continuar una guerra que té perduda. Ho fa sobre la base de la voluntat del poble britànic de resistir i de la possibilitat que el futur canviï l’equilibri de forces. El primer factor el resol amb el pacte de l’Atlàntic amb Roosevelt -cessió de material militar amb pagament ajornat-; el segon es produeix a conseqüència de la megalomania de Hitler, que declara la guerra a Rússia, i de Tojo, que declara la guerra als EUA. Churchill l’encerta però el seu encert no és visible fins al 1943.

El president Lincoln, amb la Guerra de Secessió guanyada, no accepta la pau pactada amb el Sud perquè sap que una Confederació no aniquilada reencendrà la guerra civil. L’encerta, però la visibilitat del fet triga anys a arribar. Ell no ho veu: és assassinat. La Confederació sabia bé qui era el seu enemic.

El president Macià, l’abril del 1931, no imposa un règim econòmic autònom -independència fiscal d’ingressos i despeses- paral·lel als règims forals vigents des del segle XIX. Fia l’autonomia a fets més culturals... I no l’encerta.

Aquest diari ha publicat un excel·lent article de Guillem López Casasnovas sobre Bankia i La Caixa (“Albirant CaixaBankia”, 5 de setembre). L’absorció de Bankia té factors positius per a La Caixa. La proporció de valoració d’ambdues societats és d’1 a 3 i Bankia té com a accionista l’Estat. A l’empresa fusionada La Caixa hi tindrà el 30% del capital i el segon accionista serà l’Estat, amb el 15%. En una societat anònima el control deriva de l’equilibri accionarial. La Caixa controlarà la nova societat. L’Estat és un bon accionista perquè representa una protecció contra possibles OPA i dona estabilitat. La seva participació baixarà, tant per la pressió de la CE i el BCE com per la impossibilitat, en una època de forts dèficits públics, que l’Estat continuï invertint a l’empresa fusionada. En definitiva, La Caixa s’apalanca, s’enforteix i augmenta de valor. És bo per a Catalunya i també ho és per a Espanya. Tindrem un banc amb dimensió, cosa que és necessària per competir en un mercat europeu marcat per les dures condicions d’uns baixos tipus d’interès, que seran estables a causa de l’endeutament públic dels estats. Seria útil que la nova entitat donés suport al sector empresarial. És probable que ho faci, donada l’orientació de La Caixa i la presència de l’Estat, però s’haurà de veure.

La integració no aportarà avantatges en termes de desplegament territorial ni de diversitat de clients. Els avantatges deriven de les sinergies, és a dir, de la reducció de despeses per integracions tecnològiques, reducció d’oficines i reducció de personal. L’avantatge de la integració tecnològica té un cert risc: l’experiència del Banc Sabadell al Regne Unit n’és un exemple. La reducció d’estructura, personal i despeses fixes és dolorosa, però fàcil. En definitiva, són fets que limiten el risc d’un retard en la integració, un retard que comportaria perdre temps en relació amb els competidors.

El perill de monopoli i d’abús de posició dominant no és probable. Espanya té dos bancs sòlids i internacionalitzats, BBVA i Banco Santander. Hi haurà competència. La propera passa per al nou banc hauria de ser la internacionalització. És clau: el mercat espanyol és i serà precari. El fet d’haver crescut en dimensió l’hi ajudarà.

La competència vindrà via banca electrònica, on els clients entraran en contacte amb el seu banc a través de la xarxa. Aquesta dimensió superior de la nova entitat suposa un avantatge sòlid per al creixement de l’eficiència.

El fet que els clients facin consultes a les seves oficines de proximitat és una realitat del passat. Xavier Vives recordava també en aquestes pàgines (“L’hora de les fusions bancàries”, 6 de setembre) que hem passat de 55 entitats a 12. López Casasnovas deia: “El model alemany de dos grans bancs comercials, uns pocs bancs regionals i centenars de petites caixes i cooperatives locals sembla que va de retirada”.

Lamentar-se de la desaparició de les caixes d’estalvis és enyorar una realitat que ja no existeix. La fusió de Bankia i La Caixa es produeix sobre un nou escenari. Cal recordar la necessitat d’actuar en un context real, no hipotètic. També s’ha dit que la localització de les oficines centrals fora de Catalunya és un dany, però aquesta és una realitat que ara es pot esmenar. Depèn de l’accionista.

Quan per raons polítiques es va impedir la compra d’Endesa per part de La Caixa i Gas Natural, vam lamentar aquella afirmació: “Antes alemana que catalana”. I va acabar sent italiana. Ara, en coherència amb aquella valoració, hauríem de celebrar aquesta absorció. És millor que la fusió del BBV amb Argentaria. El País Basc ho va patir. Aquí i ara pot ser diferent, però cal fer-la bé.

Sembla que l’absorció és una bona notícia. El temps demostrarà o no l’encert de la decisió. Un dels motius de confort és la professionalitat dels directius màxims de les dues entitats. Aquesta és també una realitat que contribuirà a l’èxit.