Raó simbòlica i raó pràctica

Divendres vam presenciar un ritual de proclamació de la República Catalana. El llenguatge corporal no enganyava: dosis d’alegria amb comptagotes que no dissimulaven la gravetat del moment. Hi havia plena consciència de la impossibilitat que el ritu es fes carn, en forma d’eficàcia jurídica i de nou estat. Qui volgués donar via lliure a l’optimisme de la voluntat podia consolar-se pensant que es tractava de l’acte germinal d’una República que arribarà qui sap quan.

Poc després Rajoy anunciava la implementació de l’article 155. És a dir, formalitzava el fracàs de la seva gestió de la crisi espanyola provocada pel sobiranisme català amb una aplicació sense precedents d’unes mesures d’excepció. Una resposta agressiva que és l’acte de defunció del règim del 78, tot i que el seu enterrament també serà retardat.

El dia anterior, un dels més tensos de la coalició sobiranista, Puigdemont va optar per la raó simbòlica en contra de la raó pràctica. Va preferir poder dir “Hem arribat fins on vam prometre” -tot i que la realització de la promesa no va tenir el seu acompliment en acte (un estat)- que aprofitar al màxim les possibilitats del joc de la tàctica. Potser per a alguns el morbo de proclamar la República compensa les moltes conseqüències negatives que se’n derivin. Però Puigdemont, en renunciar a convocar eleccions, va regalar la iniciativa a Rajoy, cosa que no havia passat en tot el Procés: el sobiranisme sempre havia dominat el joc de l’acció-reacció. I això en un moment en què la corba de la fatiga mental i vital dels catalans donava senyals inequívocs que calia una pausa. La diferència entre unes eleccions convocades pel president de la Generalitat i realitzades amb normalitat institucional i unes de convocades pel president del govern i executades per una autonomia tutelada és enorme.

Dels pròxims quinze dies, de com s’executi la intervenció, de com es visqui la humiliació, en dependrà la continuació. Hi haurà temps per especular sobre les eleccions. I tot dependrà de les condicions en què es realitzin. Però qui les vulgui guanyar, que hi vagi. La raó simbòlica és condició de possibilitat de l’èxit polític, però difícilment triomfa sense la raó pràctica.