Rebels i sentimentals: tres notícies
1. La mort de Maradona. Més enllà de si ha sigut el millor jugador de la història (jo crec que sí), més enllà de si la mort d’un geni és el moment per jutjar-lo per motius que no tenen res a veure amb la seva excel·lència (jo crec que no) i més enllà del record dels grans moments que ens va deixar, el 25 de novembre va morir un dels membres de l’elenc de La venganza de don Mendo que la plantilla de l’Espanyol va pujar a escena el 14 de maig de 1984. Una iniciativa del gran Xabier Azkargorta del tot inimaginable en el futbol actual. Amb papers destacats per a Jesús Orejuela, N’Kono o Molinos. Amb un Miquel Soler fent de duquessa (ves que no ens agafés mania aquell dia) i amb un convidat molt especial: Diego Armando Maradona, que aleshores jugava a l’equip de l’altre costat de la Diagonal.
2. La (re)inauguració del Museu de Cera de Barcelona. Entre els personatges destacats, Ricardo Zamora. Normal: el sovint considerat millor porter de la història era català. Amb una de les seves samarretes característiques i (oh sorpresa!) amb l’escut del Barça. Certament va jugar al club blaugrana un breu període de temps per desavinences amb els directius de l’Espanyol. Però ningú (excepte el Museu de Cera) pot posar en dubte que per trajectòria, per compromís i per sentiment és un mite de l’Espanyol. Com Kubala ho és del Barça tot i haver portat la blanc-i-blava. Doncs fins que l’Espanyol i els seus seguidors no ens vam queixar (amb aquella mandra que fa queixar-se per obvietats) no es va procedir a retirar l’escut equivocat. Ara només cal completar el rescabalament i posar-hi el correcte. Quina pell més fina tenen els pericos!
3. La mort de Paolo Rossi. Mundial de 1982. Sarrià -contra pronòstic- va acollir els millors partits de la segona fase de grups. El grup C, amb l’Argentina de Maradona (expulsat al partit contra el Brasil), el Brasil de Sócrates i la Itàlia de Conti i, sobretot, de Rossi, que va fer un hat trick en el 3-2 contra els brasilers, per acabar guanyant la copa que va fer saltar Sandro Pertini. Mor Rossi i els pericos d’una certa edat recordem aquells dies que el nostre enyorat camp va acollir el millor futbol, dies en què el món ens mirava, dies en què fins i tot la gespa va ser més màgica que mai. Dies, convé recordar-ho, que van ser possibles perquè la pell fina dels pericos va impedir que es fes un canvi de grup i de camps amb el club de l’altre costat de la Diagonal, que es va haver de conformar amb l’apassionant grup A format per Bèlgica, l’URSS i Polònia.
