Sense una forta aposta científica, Catalunya no anirà endavant

Un país és la suma de moltes realitats imprescindibles: l'educació, l'economia, la cultura, la llengua, el paisatge, la història, el dret... i també la ciència. Sense la ciència, Catalunya no anirà endavant. La recerca científica és el cervell que alimenta una economia dinàmica i innovadora capaç d'impulsar el país en el marc d'un món globalitzat. I perquè hi hagi bona investigació cal una universitat de primera línia. Un bon sistema universitari és el que alimenta un gruix de recerca. I una bona recerca, si hi ha capacitat per transferir-la a les empreses, garanteix bons productes amb valor afegit i, per tant, bons llocs de treball. ¿Té Catalunya garantits aquests engranatges? ¿Hi ha al país prou sensibilitat social al voltant de la ciència i la recerca?

Aquest dijous han coincidit dos esdeveniments rellevants. D'una banda, s'ha donat el tret de sortida a la primera Biennal Ciència i Ciutat promoguda per l'Ajuntament de Barcelona, que neix amb l'objectiu de donar a conèixer al gran públic el ric univers de la recerca científica, i alhora donar-li eines per implicar-s'hi, per participar. De l'altra, dimarts es va presentar un llibre col·lectiu, coordinat per Josep M. Vilalta, sobre universitats i recerca catalana en el període 1985-2015, és a dir, les tres dècades centrals de l'autogovern en democràcia. Les dues iniciatives són indicatives del doble flanc que cal abordar: el de la conscienciació ciutadana i el del necessari salt endavant per assegurar-nos no perdre el tren de la modernitat científica i universitària.

Com passa sovint, el got es pot veure mig ple o mig buit. En aquest període el nombre d'estudiants universitaris ha passat del 20% al 40% dels joves en edat d'estudiar. I s'ha produït una gran diversificació de títols. També s'ha organitzat un sistema de centres de recerca d'excel·lència homologables als estàndards europeus, i únic a Espanya. Tot això, però, s'ha fet d'una manera poc planificada –amb la docència com a principal perjudicada–, amb un sistema de beques encara molt feble, fet que garanteix poc l'equitat en l'accés, i amb una baixa transferència de coneixement a les empreses. A més, des de l'esclat de la crisi econòmica fa poc més d'una dècada, les dificultats financeres per mantenir el bon nivell tant de la universitat com de la recerca projecten una ombra de dubte sobre el conjunt.

Catalunya es troba davant del repte de creure's realment si vol apostar per una societat del coneixement o no. La resposta de qualsevol responsable polític serà naturalment afirmativa. Però no n'hi ha prou amb paraules: calen fets, pressupostos públics i recursos privats. Toca consensuar prioritats, marcar un camí i seguir-lo col·lectivament. Cal convèncer el conjunt de la societat (ciutadans, estudiants, empreses, entitats) de la transcendència que l'educació superior i la recerca tenen per al futur del país. Ho repetim: també aquí ens hi juguem el ser o no ser, ens hi juguem mantenir el ritme del canvi tecnològic. Ens hi juguem ser un societat culta i pròspera. Ens hi juguem molt.