La recessió i el coronavirus
És massa aviat per predir l’evolució a llarg termini del brot de coronavirus. Però no ho és per reconèixer que la pròxima recessió global potser és més a prop del que ens pensem, i que pot ser molt diferent de les del 2001 i el 2008.
És probable que l’origen de la pròxima recessió sigui la Xina i, de fet, pot ser que ja s’estigui produint. L’economia xinesa està summament apalancada, i la seva capacitat per fer front a una desacceleració sostinguda no és superior a la del Japó durant el seu auge econòmic als vuitanta. Persones, empreses i municipis paguen deutes desmesurats. Una situació demogràfica molt adversa, l’escàs marge que els queda per modernitzar-se tecnològicament i un enorme excedent d’habitatges derivat de recurrents programes d’estímul (per no parlar d’un procés de presa de decisions cada vegada més centralitzat) ja són presagi d’una disminució significativa del creixement xinès de cara a la pròxima dècada.
A més, a diferència de les dues recessions globals prèvies d’aquest segle, el nou coronavirus, Covid-19, implica un xoc d’oferta, no només de demanda. De fet, per trobar un altre exemple de la mateixa magnitud cal retrocedir als xocs petroliers de mitjans dels setanta. És veritat que la por al contagi afectarà la demanda en el sector de les aerolínies i el turisme internacional i que generarà un augment de l’estalvi per precaució. Però si desenes de milions de persones no poguessin anar a treballar (per quarantena o per por), s’interrompessin les cadenes de valor globals, es tanquessin les fronteres i el comerç internacional es reduís perquè els països no confien en les estadístiques sanitàries dels altres països, el perjudici de l’oferta seria, com a mínim, igual de gran.
Els països afectats aplicaran, amb raó, immensos programes deficitaris de despesa per reforçar els seus sistemes sanitaris i estimular les seves economies. El sentit d’estalviar per als temps dolents és poder gastar quan aquests temps dolents arriben; i la necessitat d’estar preparats per a pandèmies, guerres, crisis climàtiques i altres fets extraordinaris és la raó mateixa per la qual una despesa deficitària il·limitada en temps de bonança és perillosa.
Però les autoritats polítiques (i massa economistes) no entenen de quina manera el component de l’oferta pot fer que la pròxima recessió global sigui diferent de les dues anteriors. A diferència de recessions impulsades sobretot per escassetat de demanda, el desafiament que planteja una desacceleració causada per l’oferta és que pot donar lloc a una marcada reducció de la producció i a una multiplicació de colls d’ampolla. En aquest cas, l’escassetat generalitzada pot acabar fent pressió sobre la inflació a l’alça, no a la baixa.
És veritat que avui, les condicions per contenir una inflació generalitzada són extraordinàriament favorables. Però si quatre dècades de globalització han sigut el principal factor dels baixos nivells d’inflació, llavors un procés sostingut de retirada a l’interior de les fronteres estatals a causa d’una pandèmia de Covid-19 (o fins i tot a la por permanent a aquesta pandèmia), sumat a l’augment de les friccions comercials, és una recepta per a la reaparició de pressions alcistes sobre els preus. En aquest escenari, l’augment de la inflació pot provocar una alça dels tipus d’interès i plantejar problemes a les autoritats monetàries i fiscals.
A més, la crisi del Covid-19 colpeja l’economia mundial en un moment en què el creixement ja és tènue i molts països estan massa apalancats. El 2019 el creixement mundial amb prou feines va arribar al 2,9%, no gaire lluny del 2,5% que històricament ha estat sinònim de recessió global. L’economia italiana tot just començava a recuperar-se quan va arribar el virus. La del Japó ja estava entrant en recessió després d’un augment inoportú de l’impost al valor afegit, i la d’Alemanya trontolla per la incertesa política. És cert que els EUA estan en un molt bon moment econòmic, però si en un cert moment les probabilitats que hi hagués una recessió abans de les eleccions presidencials i legislatives del novembre eren d’un 15%, ara aquesta xifra és molt més alta.
Pot semblar estrany que el nou coronavirus sigui capaç de fer tant de mal a l’economia, fins i tot en països que aparentment compten amb recursos i tecnologia per combatre’l. Un dels principals motius és que abans la gent era molt més pobra que ara, de manera que moltes més persones havien de córrer el risc d’anar a treballar.
El que va succeir a Wuhan, epicentre del brot actual, és un cas extrem però il·lustratiu. El govern xinès bàsicament va posar en quarantena la província de Hubei i va imposar la llei marcial als seus 58 milions d’habitants, de manera que la ciutadania ordinària no podia sortir de casa, excepte en circumstàncies molt específiques. Però al mateix temps, el govern es va mostrar aparentment capaç de proveir aliments i aigua a la població de Hubei durant sis setmanes, cosa que per a un país pobre seria inimaginable. A altres parts de la Xina, un bon nombre de persones, en ciutats importants com Xangai o Pequín, s’han quedat a casa per reduir l’exposició, cosa que implica un perjudici significatiu per a l’activitat econòmica.
Les probabilitats d’una recessió global han augmentat dràsticament, molt més del que volen admetre els pronòstics convencionals d’inversors i institucions internacionals. Cal que les autoritats s’adonin que, a més d’abaixar els tipus d’interès i aplicar mesures d’estímul fiscal, cal donar resposta a l’immens xoc a les cadenes globals de subministrament. La forma més immediata de proveir alleujament seria que els Estats Units redueixin considerablement els aranzels aplicats com a part de la guerra comercial; això aportaria calma als mercats, seria una mostra de talla política en les relacions amb la Xina i posaria diners a les butxaques dels consumidors nord-americans. Una recessió global és un moment per a la cooperació, no per a l’aïllament.
Copyright Project Syndicate