Reconquerim el dret a cuidar

Un dels grans dilemes del feminisme és decidir si prioritza la igualtat adaptant-se al món real, i adoptant els seus valors, o prioritza canviar aquests valors -i, per tant, el món- per avançar en igualtat. Ho il·lustro amb un exemple molt concret i actual. Si el futbol -i tots els valors que l’impregnen- és central en aquesta societat, el feminisme pot lluitar perquè les dones hi tinguin el mateix protagonisme que els homes o pot potenciar esports i lleures que, amb uns altres valors, desplacin el futbol del centre. L’ambició del segon propòsit és incomparablement més alta: empodera les dones humanitzant-nos a tots.

A La mística de la feminitat -un bestseller mundial devorat als 60 i 70 a Catalunya en traducció de Solé Tura- Betty Friedan denunciava fins a quin punt ser presoneres de l’àmbit domèstic (les tasques de cura) alienava les dones. La denúncia era del tot pertinent, però comportava el perill que s’associés cures a alienació. La idea no era aquesta: la idea era dissociar cures de dones, però la crisi d’autoestima derivada d’aquest vincle es va projectar sobre les cures. Si les cures t’impedeixen realitzar-te, cal professionalitzar-les: cal pagar perquè algú les administri. Si l’àmbit domèstic és la presó, cal dur els infants i els avis vulnerables a algun lloc perquè un assalariat te’ls cuidi. Ell o ella surt de casa, tu surts de casa, tots dos cobreu i tothom es realitza. Però ¿curen igual les cures del professional de torn que les de pares, fills, avis, nets i tota la tribu? I ¿no és essencial la qualitat dels vincles -d’uns vincles que es creen i alimenten prodigant i rebent cures- per educar(-se) i formar(-se) (com a) persones, perquè la tribu existeixi?

“On és la meva tribu?”, “com ens hem quedat tan sols?”, es pregunta Carolina del Olmo, una filòsofa madrilenya de qui avui podeu llegir un sucós article a l’ Ara Diumenge. I en un intent de refer-la reivindica un dret tan aparentment poc feminista com el dret a cuidar. Del Olmo anomena “antiquat” el feminisme que veu les cures com una càrrega que cal externalitzar, i “transformador” el que reivindica poder-les assumir. No pas, esclar, quedant-se a casa però sí arribant a casa prou d’hora, disposant de prou temps -tots, al marge del gènere-, per tenir l’energia, l’humor i l’amor de cuidar i cuidar-nos, per fer de la casa una llar i no veure’ns obligats a portar els que més estimem a “llars d’infants” i “llars d’avis” que de llars no en tenen res.

I és entès així que el feminisme només pot ser anticapitalista. Només pot plantar cara a una dinàmica neoliberal en què les condicions laborals fan cada cop més inviables les tasques de cura. O les fem poc i malament, o les patim com una font d’estrès, o les traspassem a uns treballadors -i sobretot treballadores- en règim de semiesclavitud. Qui cuida els fills i avis de les que cuiden fills i avis? En una tribu, però també en una societat civilitzada, cada família cuida els seus, i assumeix aquesta responsabilitat com un privilegi.