El record de l’Omayra
Quan tenia deu anys vaig veure per la televisió unes imatges que em van impactar profundament. Era una nena, més o menys de la meva edat, enfonsada en el fang, que li arribava fins a la barbeta. S’agafava a un tronc o una fusta. Feia mala cara i els adults que eren allà amb ella li demanaven que parlés. Li feien preguntes, li deien que cantés o la feien resar. Un periodista fins i tot la va entrevistar. Era una escena terrible perquè la nena patia molt, però la recordo amb una calma inaudita. Mirava a càmera per enviar-li missatges a la seva mare. Li deia que pregués perquè tornés a caminar i que les persones que hi havia al seu voltant l’ajudessin. La nena deia que tenia tretze anys i que no era una edat per morir. Se li tancaven els ulls de tant en tant, com si estigués molt cansada. El record era aquest. Durant anys no vaig saber qui era aquella nena ni què li havia passat. Tampoc què se n’havia fet. Però la imatge em tornava a la memòria de tant en tant, sobretot quan veia catàstrofes a la televisió. Una quinzena d’anys després, quan internet va passar a formar part de la quotidianitat domèstica, vaig buscar informació sobre aquella escena que em venia al cap una vegada i una altra. I no em va costar gens trobar-la. Aquella nena es deia Omayra Sánchez. Era colombiana i havia quedat enfonsada en el fang, amb les cames atrapades entre les runes de casa seva. El volcà Nevado del Ruiz havia entrat en erupció. Els gasos i fluids calents del volcà havien desfet la glacera de la muntanya i una esllavissada de material volcànic i aigua havia arrasat la localitat d’Armero. La ciutat va quedar enterrada sota cinc metres de fang i runa. Van morir vint-i-tres mil persones. Entre elles, la nena que jo havia vist agonitzar a la televisió. Ara sé que agonitzava. Aleshores no ho vaig voler entendre. A les notícies d’aquella tragèdia vaig llegir que en les darreres hores havia tingut al·lucinacions. Que parlava de no arribar tard a l’escola i d’un examen de matemàtiques. El seu germà va sobreviure. El pare i la tieta van morir abans que ella. A la mare no li va passar res perquè havia anat de viatge a Bogotà aquell mateix dia. L’Omayra es va passar tres dies enfonsada en el fang i les càmeres van retransmetre les seves últimes hores de vida i els intents infructuosos de salvar-la. Després de seixanta hores agafada a aquella branca, la nena va morir. Aquest cap de setmana ha fet trenta-quatre anys de la seva mort.
El fotògraf Frank Fournier li va fer una foto que va guanyar el World Press Photo of the Year del 1986. Ni el retrat ni la cobertura periodística de la tragèdia van quedar exempts de polèmica per la manera com es va exposar i comercialitzar la imatge d’una menor d’edat morint-se. Amb tot, l’escena es va convertir en el símbol de la desídia del govern de Colòmbia a l’hora d’ajudar les víctimes i la imatge va donar la volta al món. La ciutat d’Armero va desaparèixer del mapa. Només en queda un memorial i un monument tronat dedicat a l’Omayra Sánchez. I el record trist dels ulls d’aquella nena mirant a la càmera.
