Te'n recordaràs?

EscriptoraNo me’n recordo de com és créixer a la teva edat. Només me’n recordo de la mare pronunciant aquella paraula horripilant a la botiga de roba de Caldes de Montbui, Cal Tonet, o al mercat de Canovelles, on ens compraven la roba a tots sis germans: “Un jersei, però que sigui de creixença”. De creixença volia dir que fos dues talles més gran del que tocava, perquè així duraria més. I vinga mànigues doblegades i roba baldera. I vinga pedaços als genolls i sentir: “T’has fet un set, s’haurà de cosir”. Perquè tot es cosia. I també me’n recordo dels dits dels peus encongits a les sabates, durícies i llagues, en aquelles sabates, perquè havien de durar molt més, encara que el peu s’entestés a fer-se gros. I al pati dir: “Aquesta sabata té gana”, quan se t’obria de la punta. I a gimnàstica: “Mira, una patata”, quan algú tenia un forat al mitjó i li’n sortia el dit gros. Sospirava per uns texans arrapats.

Per això et miro a tu, que t’està passant, amb desconcert i alegria. És fascinant, estar creixent, que et passi això que et passa ara, que et van naixent els pits i se’t va fent cintura. No me’n recordo gens. T’ho explico pensant que potser tu te’n recordaràs, d’aquests dies estirades al llit parlant de la regla amb la naturalitat que jo no vaig tenir. “A aquesta ja li ha vingut, a mi et sembla que em vindrà aviat?” Us mireu el cos projectat a l’ombra del terra, als aparadors, als miralls. Tens pressa, dius que la vida és molt llarga, i jo et dic que no en tinguis i que la vida és molt curta. Vols i dols, això és ben bé com abans, t’agrades i no t’agrades. Si pogués fer-te saber com sou de maques totes, absolutament totes, la dels bràquets, la dels cabells curts, la dels cabells llargs, l’esprimatxada i la rodoneta... Però no em creus, i si insistís em fotries un moc (i jo te’n fotria un altre). Suposo que dels mocs no te’n recordaràs. Jo sí, esclar. Ja sabem com soc.