L’estiu de l’Aloma (II)
Un any des d’aquell dolorós part natural on vaig insultar tant la llevadora que em va haver de dir “Ei, prou, que jo soc del teu equip”
BarcelonaUn any des d’aquella calorosa tarda. Un any des d’aquell dolorós part natural on vaig insultar tant la llevadora que em va haver de dir “Ei, prou, que jo soc del teu equip”.
Ha sigut el primer estiu, les teves primeres vacances. Encara no camines però no pares quieta. Gatejant arribes on vols, tant als llocs més perillosos com al costat de ta germana, a la qual sovint t’acostes sense que ningú t’ho demani per plantar-li un enorme petó a la cara. També és cert que després t’enfades sense motiu i li tires al cap una col·lecció de cubs amb forma d’animals de granja. Així ets tu, d’extrems.
Has recorregut costa i Pirineu. Has tastat el gelat. Has devorat el meló. Has menjat formigues. Això últim et diria que no ho fessis, però estic molt orgullosa de la teva motricitat fina. També has descobert les mosques. Has rigut com una boja veient-les passejar per damunt la taula i, quan t’han reposat al braç, hi has mantingut llargues (i unilaterals) converses.
T’has afartat de piscina. Hem comprovat que els bolquers banyador no són efectius en casos de tifa. Per sort per a la salut pública no ho hem comprovat dins la piscina sinó a la tovallola. Per més detall, damunt meu. Et perdono.
T’ho has passat bé. Guardarem un bon record d’aquest primer estiu de quatre. Tu, tan petita, no recordaràs res. És igual, no pateixis, hem fet fotos. Cententars de fotos. A totes hi sortiu tu i ta germana rient, contentes, fent coses sense parar. I darrere, dues figures pàl·lides, desmanegades i amb bosses sota els ulls. Hola! Som el papa i la mama. Nosaltres també necessitaríem vacances.
