L’estiu del postpart

BarcelonaL’estiu del 2014 la meva primera filla tenia poques setmanes de vida. Ja teníem assumit que no podríem fer cap gran viatge i que jo, degut a la quarantena, no ensumaria ni la platja ni la piscina. Aquelles vacances consistirien, bàsicament, en quedar-nos a casa i contemplar el nadó. Així que la meva idea, entre contemplació i contemplació, era aprofitar l’estiu per llegir molt. Els nens dormen tot el dia, oi? Doncs jo gaudiria del meu postpart i del plàcid alletament devorant un llibre rere un altre. Ai... Innocent de mi! Quan hi penso encara ric!

No vaig ensumar ni un llibre! A les classes prepart t’haurien d’informar millor del restrenyiment i de la no lectura. Va ser impossible llegir res. Estava 24 hores amb la nena a sobre, donant-li el pit, suant com un pollastre, que me l’havien de desenganxar amb espàtula. Llegir? Si tot eren interrupcions constants, impossible concentrar-se: ara plora, ara vomita, ara ha de fer el rot, ara canvia bolquer, ara plora, ara plora, ara torna a plorar... ¿Que no dorm mai, aquesta nena? Vaig intentar mirar alguna sèrie, però passava el mateix: no podia estar més de 10 minuts tranquil·la seguint un argument. Estava condemnada a passar l’estiu asseguda al sofà mirant l’infinit.

Necessitava alguna distracció que no requerís esforç intel·lectual. I vaig trobar la solució en les repeticions de TV3. Cada tarda esperava ansiosa la reemissió de Plats Bruts i, després, de Temps de silenci. Com que ja les havia vist les sabia de memòria i, per tant, podia aixecar-me, treure tifes i, al tornar a seure, sabia exactament què havia passat i què passaria. Podia gaudir d’alguna cosa sense estar atenta!

Així que quan sento que algú diu que és una vergonya que cada temporada repeteixin les mateixes sèries jo, per prudència, callo: potser en algun indret hi ha una pobra dona en ple puerperi a qui les pretèrites magdalenes d’en López li estan salvant l’estiu i evitant que pari boja.