L’estiu dels complexos

BarcelonaRecordo el primer dia de platja de la temporada. Recordo quedar-me en banyador davant les meves amigues d’institut i, per primera vegada, pensar que jo no era com elles. Elles eren més primes, més esveltes. Era una sensació nova. La vergonya del propi cos. Recordo la intranquil·litat, no trobar la manera d’estar a lloc, de seure amagant les cames sota la tovallola, de posar-me dreta embolcallant-me amb el pareo per dissimular la forma dels meus malucs.

Si ara pogués viatjar al passat no trobaria paraules de consol per al meu jo adolescent. Em semblaria hipòcrita dir-li/me que no patís, que aquestes manies desapareixen amb l’edat. Perquè en el meu cas no és cert. Em sap greu dir-te, jo, que els anys passaran, i hi haurà èpoques en què t’importarà més o menys, però els complexos sempre t’acompanyaran. Mai et veuràs prou bé. Sempre pensaràs que et sobren uns quilos, o que aquesta part del cos hauria d’estar més llisa, o que ets massa pàl·lida, o que tens moltes pigues. Em sap greu, de debò. No ho sabràs fer millor. Maduraràs però arrossegaràs aquesta merda. Això sí, en seràs conscient. Dictadura de la imatge, societat heteropatriarcal, hipersexualització... Entendràs la teoria. Sabràs que cal lluitar-hi en contra. I aprendràs a conviure amb els teus complexos i a fer-ne broma. Humor. És l’únic que et sabré oferir en un futur.

També em diria que podré treballar d’allò que m’agrada, que estimaré, que seré estimada i que tindré dues filles amb un home que encara no coneixes. I millor, no crec que ara mateix t’agradés. No passa pel seu millor moment: cabells grassos, acne i un borrissol que no s’acaba de convertir en bigoti.

Ah sí, i també aprofitaria el meu viatge en el temps per aconsellar-me deixar de dibuixar estelades a la carpeta. Aquest tema sí que en un futur només et provocarà disgustos.