Pilota saltadora

BarcelonaAquell 1994 vaig acabar el curs escolar amb unes notes excel·lents i els meus pares em van voler fer un regal. Em van comprar una pilota saltadora. Era una pilota gran, de color groc i un dibuix de Peter Pan, i tenia una nansa perquè l’infant s’hi pogués agafar mentre hi seia a sobre i es desplaçava botant amb la força i l’impuls del seu cul.

M’esperaven hores de diversió! M’imaginava com la nena de l’anunci, recorrent la ciutat a cavall de la pilota saltadora. Saltaria tot el dia, amunt i avall! Saltaria per damunt de vianants, cotxes i edificis! Però només baixar la pilota al carrer ho vaig veure clar: si saltava per la vorera hi havia un elevat nombre de possibilitats que es punxés i que em quedés sense pilota. Ui no, millor pujar a casa i fer salts indoor.

Vaig fer mitja volta i vaig pujar a casa. I quan encara no m’havia col·locat la pilota a l’entrecuix, quan el meu cervell no havia tingut temps de donar l’ordre de començar el boti-boti, la veu anticipada de la meva mare va arribar en forma d’advertència: “Ni se t’acudeixi saltar a casa, que a sota hi ha veïns”.

I així va ser com jo, atrapada entre la por de treure-la al carrer i que m’explotés i la por de treure-la a casa i que la mama me la fotés pel cap, vaig decidir guardar-la a l’habitació i limitar-me a seure-hi al damunt mentre em balancejava i mirava a l’infinit tot fantasiejant amb les coses que podia haver viscut. Era com aquell goril·la, tancat a la gàbia d’un zoo, que es gronxa en un pneumàtic mentre recorda l’estimada muntanya.

Aquell va ser l’estiu de la diversió moderada.