La piscina de la ignomínia

BarcelonaEra el nostre primer estiu com a pares i ens estrenàvem a la piscina infantil, aquella versió reduïda que hi sol haver a qualsevol instal·lació municipal al costat de la piscina principal. Com que estan pensades per a les criatures més menudes, no acostumen a tenir més de 50 centímetres de profunditat i als adults l’aigua ens cobreix fins als genolls, just per estovar les durícies.

Portàvem una estona guaitant com la petita xipollejava i utilitzava el motlle d’un cranc a mode de calze per beure aquell brou de pipís quan se’m va acudir mirar cap a l’altra piscina, la gran. Estava plena de gent jove i bronzejada. Gent amb la pell llisa. Gent amb abdominals. La piscina infantil, en canvi, l’habitàvem pares i mares que havíem perdut la batalla dels cossos normatius: érem panxuts i tous (amb l’arribada d’un fill ja no teníem temps de fer esport i ens havíem engreixat perquè “no puc preparar res, sopem qualsevol cosa”); teníem ulleres i bosses sota els ulls (conseqüència de no dormir una nit seguida des de feia un any); i lluíem la pell blanca (un cop ets pare o mare no et pots permetre passar llargues estones prenent el sol, les visites a la piscina són curtes: o has de marxar perquè ja li toca menjar o el nen s’ha empipat perquè vol la pala d’un altre i has de fugir perquè amenaça amb esborrar-li la cara a esgarrapades). Tots plegats semblàvem un mostrari de candidats descartats d’una web de cites.

A l’altra piscina els joves nedaven, es relaxaven i es divertien. Nosaltres, en canvi, patrullàvem drets per si en qualsevol moment el flotador de Bob Esponja bolcava i havíem de córrer a rescatar la criatura. Miràvem amb delit la piscina gran i els nostres jo passats. I, en secret, fantasiejàvem des de l’enveja amb el fet que algun dia molts dels que llavors eren allà es convertirien en pares i mares i serien ells els condemnats a passar una temporada a la piscina infantil. I nosaltres tornaríem a ocupar la piscina principal. Però també em vaig adonar que, quan això passi, lluny de riure, miraré melancòlica la piscina infantil tot pensant que quina pena ja no ser-hi perquè la nena s’ha fet gran.