La primera feina

BarcelonaTenia quinze anys i moltes ganes de tenir diners per poder comprar-me la Super Pop sense dependre dels meus pares. Necessitava la típica feina d’estiu. Això era l’any 2000. Per això, quan un conegut del meu germà em va oferir repartir publicitat de la seva botiga d’informàtica no vaig dubtar ni un moment. Encara no tenia edat per treballar. Però tot el que tenia d’il·legal aquella feina ho tenia de senzill: recórrer durant dos dies el barri de Cerdanyola, a Mataró, amb una motxilla plena de prospectes i inundar les bústies de publicitat.

Era la meva primera feina i seria el meu primer sou. I el desig de tenir les parets de l’habitació plenes de pòsters de Brad Pitt va poder més que la lluita pels drets laborals. Així que vaig acceptar la feina. La faríem jo i un altre noi. Ell començaria per una punta del barri i jo per l’altra.

Quan portava una hora repartint prospectes a ple sol ja me’n penedia. Tenia la sensació que la motxilla no es buidava mai, que hi havia el triple de prospectes que bústies. A més, molts veïns es negaven a obrir-me la porta de l’edifici quan sabien que repartia publicitat. No acabaria mai! Així doncs, múrria jo, vaig pensar que podia ajudar-me una mica si en comptes de posar un prospecte a cada bústia n’hi posava tres. Hi, hi, hi...! Sentia aquella excitació que t’inunda quan saps que estàs fent una cosa mal feta. Apartin les criatures, que soc una tia perillosa!

I així anava jo, amb l’ego inflat i fantasiejant amb ser la nova Al Capone, quan vaig topar amb l’altre noi que també repartia i vaig veure com llençava tots els prospectes en un contenidor, tancava la cremallera de la motxilla i tornava cap a la botiga d’informàtica dient que ja havia enllestit la jornada. Vaja. El meu mètode havia estat clarament superat.