Redescobrir Vicens Vives

BARCELONA"L'historiador és el mecanisme íntim de desenvolupament humà d'un país", va escriure Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960) a Notícia de Catalunya , assaig publicat l'any 1954 a Destino. Dos anys després de celebrar la doble efemèride dels cent anys del naixement i els cinquanta de la mort a partir d'exposicions, conferències i reedicions, Quaderns Crema ha fet un pas important en la reconfiguració del llegat de l'historiador català: en primer lloc, ha publicat l'inèdit Espanya contemporània (1814-1953), un brillant exercici d'europeisme escrit l'any 1953 per encàrrec de l'editor italià Marzorati; la segona aportació és Amb el corrent de proa , un assaig escrit a quatre mans per Cristina Gatell i Glòria Soler que vol mostrar el compromís de Vicens Vives a partir d'una biografia que explora les seves diverses vides polítiques.

"En Jaume Vicens Vives va haver de carregar amb quatre pedres importants al llarg de la seva vida -explicava Cristina Gatell-. La primera va ser atrevir-se amb una tesi doctoral que no seguia la línia de la historiografia catalana del moment, exemplificada per Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila". Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516) va aconseguir el summa cum laude no sense haver fet força enrenou a partir d'un article publicat un any abans en què Vicens Vives "reivindicava la necessitat de superar l'etapa romàntica de la historiografia catalana i de rescriure una nova història de Catalunya sobre unes bases més científiques i menys ideològiques".

La segona pedra va ser de caràcter més íntim: "El matrimoni entre Jaume Vicens Vives i Roser Rahola i d'Espona el 20 d'agost del 1937, en plena Guerra Civil, a la sala del rectorat de la Universitat de Barcelona va ser criticat durant anys -recordava Glòria Soler-. Pere Bosch Gimpera els va regalar una reproducció de l'Afrodita d'Empúries. S'arribaria a dir que el que es va celebrar aquell dia era « una bacanal frente a dioses paganos »".

El purgatori de la postguerra

El purgatori de la postguerra El 1939, a punt de creuar la frontera, Vicens Vives decidiria quedar-se a Catalunya. "Si hagués sabut tot el que hauria de passar durant la postguerra potser no hauria fet aquest pas -va reconèixer Gatell-. La tercera pedra que va haver de carregar va ser l'anàlisi de la política mundial pròxima al franquisme". Els articles que va escriure a Destino entre l'estiu del 1939 i la tardor de 1940 -signats amb el pseudònim de Lorenzo Guillén- serien un dels principals retrets que Vicens Vives rebria més endavant per part de sectors catalanistes. A aquest punt s'hi va sumar la defensa -breu però controvertida- de la geopolítica: la interpretació dels mapes històrics a partir de la cartografia dinàmica, "capaç de plasmar amb tota mena de signes els elements que ajuden a comprendre les idees-força d'un determinat moment històric" -segons es pot llegir a Amb el corrent de proa - ha estat vista com la "necessitat d'apropar-se a la ideologia dels guanyadors per tal de superar el procés de depuració i poder reprendre la seva carrera". Amb tot, no seria fins al 1947 que Vicens Vives aconseguiria la càtedra d'història moderna de Saragossa -i l'any següent la de Barcelona-, un purgatori de gairebé una dècada durant la qual va ser primer allunyat de la docència i després desplaçat el 1942 a Baeza per fer classes a l'institut.

La remuntada dels 50

La remuntada dels 50"Després d'aconseguir la càtedra d'història, la presència social de Vicens Vives creix", va dir Glòria Soler. És durant la dècada dels 50 quan es converteix en el "gran renovador de la historiografia catalana" i comença "el redreç de Catalunya". La feina a través de l'editorial Teide -dedicada als textos d'ensenyament- va ser complementada amb "dos llibres ideològics de gran importància", Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1954). A finals del 1956 escriuria el manifest Aliança pel redreç de Catalunya , i encara una mica més endavant es configuraria com un dels homes forts de Josep Tarradellas al país: "Accions com aquestes van preparar el substrat perquè els canvis de la dècada dels 60 es comencessin a fer visibles", va concloure Soler. Jaume Vicens Vives no ho veuria: la mort prematura el 28 de juny del 1960 estroncaria una trajectòria que encara hauria pogut donar molts més fruits.