Reflexions per combatre l’horror

Iara què fem? Em refereixo a tots els d’esquerres, de centre i fins i tot de dretes que consideràvem Donald Trump com el pitjor candidat que ha optat mai a la presidència i donàvem per fet que la gran majoria dels nostres conciutadans hi estaven d’acord.

No parlo de redefinir l’estratègia política. Ja tindrem temps per a això més endavant: salta a la vista que, al centreesquerra, gairebé ningú, ni jo mateix, tenia ni idea del que realment funciona per conquerir els votants. De moment, però, parlaré d’actituds personals i comportaments davant d’un xoc tan terrible com aquest.

En primer lloc, recordeu que les eleccions decideixen qui obté el poder, no qui diu la veritat. La falsedat de la campanya de Trump no té precedents; el fet que les mentides no li hagin costat cap preu polític i que fins i tot hagin tingut ressò entre una gran massa de votants no les fa menys enganyoses. No, els barris pobres no són zones en guerra amb una delinqüència rècord. No, no som el país que té els impostos més alts del món. No, el canvi climàtic no és una enganyifa ordida pels xinesos.

Per tant, si teniu la temptació de reconèixer que potser hi ha una mica de veritat en la visió del món de la dreta alternativa, ni se us acudeixi. Les mentides són mentides, per molt poderós que sigui qui les defensi.

I, parlant d’honestedat intel·lectual, hem d’afrontar una realitat molt desagradable: l’administració Trump farà un mal immens als Estats Units i al món. Potser m’equivoco, esclar; potser el governant serà totalment diferent de l’home que hem vist fins ara. Però no és gens probable.

Per desgràcia, no parlem només de quatre anys dolents. Les seqüeles d’aquest dimarts duraran dècades, potser generacions.

Em preocupa sobretot el canvi climàtic. Estàvem en un moment clau: acabàvem d’arribar a un acord mundial sobre les emissions d’efecte hivernacle i havíem adoptat un rumb polític clar per potenciar decididament l’ús de les energies renovables als Estats Units. Segurament ara tot això s’ensorrarà, i els danys potser seran irreversibles.

Els danys polítics també es faran sentir en un futur llunyà. El més probable és que vegem personatges espantosos convertits en jutges del Tribunal Suprem. Els estats que aquest any han restringit el dret a votar se sentiran legitimats per intensificar les restriccions. En el pitjor dels casos potser veurem que una variant lleugerament encoberta de les anomenades lleis Jim Crow -que propugnaven la segregació racial- es converteix en la norma de tot el país.

I també ens hem de preguntar què passarà amb les llibertats civils. Aviat hi haurà a la Casa Blanca un home amb uns instints autoritaris evidents, i amb un Congrés controlat per un partit que no ha mostrat ni la més mínima inclinació a plantar-li cara. On anirem a parar? No ho sap ningú.

I a curt termini? La meva primera reacció va ser dir que la política econòmica de Trump provocaria aviat una crisi econòmica immediata, però després de rumiar-hi unes hores vaig decidir que segurament m’equivocava. En tornaré a parlar les pròximes setmanes, però la hipòtesi més probable és que no rebrà un càstig immediat.

La política de Trump no ajudarà els que l’han votat: de fet, els seus seguidors acabaran molt pitjor. Però tot això s’anirà veient de mica en mica. Sens dubte, els opositors al nou règim no han de donar per fet que es veuran justament reivindicats en un futur pròxim.

Aleshores, quines alternatives tenim? Què hi podem fer com a ciutadans preocupats i horroritzats?

Una de les respostes lògiques seria el quietisme i girar l’esquena a la política. Sens dubte, és temptador arribar a la conclusió que el món se’n va a fer punyetes i que no hi podem fer res. Per tant, per què no ens dediquem a cultivar el jardí? L’endemà de les eleccions jo mateix vaig passar bona part del dia evitant les notícies, dedicant-me a les meves coses, més que res per fer vacances mentals.

Al final, però, aquesta no és la vida pròpia dels ciutadans d’una democràcia -perquè encara ho som, espero-. No vull pas dir que tots ens hàgim de presentar voluntaris per morir a les barricades; crec que tot plegat no arribarà tan lluny, tot i que m’agradaria estar-ne segur. Però no veig com podem mantenir la dignitat si no estem disposats a defensar la veritat i els valors fonamentals dels Estats Units.

¿Acabarà imposant-se aquesta actitud? No n’hi ha cap garantia. Els nord-americans, per molt laics que siguin, tendeixen a pensar que són ciutadans d’una nació protegida per la divina providència, un país que de vegades s’equivoca però que sempre troba el camí de tornada, un país en què al final sempre preval la justícia.

Però això no és una evidència. Potser ja no funcionen les vies reformistes tradicionals: paraules i escrits que canvien les mentalitats, l’activisme polític que amb el temps canvia els detentors del poder. Potser els Estats Units no són especials: potser són una república més que va tenir el seu moment però que ara està degenerant en un estat governat per autòcrates corruptes.

Però no estic disposat a acceptar que això sigui ineludible, perquè acceptar-ho es convertiria en una profecia autocomplerta. El camí per recuperar el que han de ser els Estats Units serà més llarg i difícil del que esperàvem, i potser no el podrem fer. Però ho hem d’intentar.