Reflexions davant la caca fresca
Els urbanites tendim a creure que si als pobles hi ha més cohesió, hi ha d’haver, també, més civisme. Però aquesta cohesió, tot i ser efectiva en termes de control social, no se’n surt gaire amb l’incivisme. Al poblet on esquivo els rigors caniculars he d’esquivar també sovint cagarades de gos. L’altre dia, amb la caca encara fresca, algú va enganxar amb cel·lo a les parets del carrer emmerdat quatre folis amb el mateix text: “Prego a qui cada dia passeja el ca per aquí que en reculli les tifes”. El to noucentista feia encara més dolorosa la impotència del cívic missatge.
El civisme passa per reprimir comportaments que demanen menys esforç al jo però perjudiquen el nosaltres. Passa per renunciar al que ens és més còmode -com anar en cotxe a tot arreu- perquè tots visquem millor. I la millora del tots supera de tant el sacrifici del cadascú que el benestar global augmenta. Ara bé, qui es comença a reprimir? Qui s’ajup a recollir la caca? Qui s’està de bramar pel carrer per no alterar el son dels que matinen? I qui ho fa, sobretot, si al que no ho fa no li passa res? El civisme només impera on ser incívic no surt gratis. Davant la caca de gos, un ajuntament pot fer dues coses: gastar diner públic per recollir-la o gastar-lo també, i sobretot, per multar qui no la recull. Però el votant tendeix a castigar el polític que multa (sobretot als pobles) i això crea un cercle viciós: el governant no multa, menys gent recull la caca i cal més gent per recollir-la. Cometem la gran estupidesa de criar incívics malcriant-los, subvencionant-los.
Sento dir sovint: “¿Com pot ser que un alemany faci aquí el que no faria mai al seu país?” I jo afegiria: “¿Com pot ser que un català exhibeixi sovint a Alemanya un civisme que aquí no gasta?” La resposta és fàcil: perquè l’un i l’altre saben -perceben immediatament- que passen uns dies o uns anys en una societat que és, respectivament, tolerant i intolerant amb l’incivisme. El civisme només avança on es conspira socialment per reprimir l’incívic, on només es crea norma si es pot fer complir, perquè s’ha entès que la norma que s’incompleix impunement soscava la convivència.
Davant la caca fresca, hem de denunciar el bonisme -ignorant o demagog- que afirma: “Això és un tema d’educació i no de repressió”. Ni els motoristes duen casc, ni els nens viatgen en cadiretes, ni a l’hospital no es fuma... només per educació. Tot això s’ha aconseguit perquè reforçant la necessària persuasió hi ha hagut repressió, i és probable que s’acabés no fent si tornéssim al país on cap motorista duia casc, els nens anaven a la falda i el metge et visitava fumant. Quan cal supeditar el jo al nosaltres, no es pot educar sàpiens sense reprimir-los. Qui ho ha de fer? La norma democràtica, la que ens imposem des de la condició de ciutadans, la que reformulem tants cops com calgui per fer-la justa i racional. Quan es tracta de ser més humans, tots els adults som infants, i cap infant s’educa sense posar-li límits. Saber-ho pot ser tan important per deixar de trepitjar merda com per aturar el canvi climàtic.
