La reforma de la Constitució dels que no la creuen necessària
La Constitució espanyola és un artefacte que no ha aconseguit allò que hom pretenia quan fou negociada i redactada. No vol dir que els seus objectius fossin equivocats ni que els seus redactors fossin maldestres en l’aplicació dels seus coneixements. Però les coses arriben on arriben. Miquel Roca deia en altre temps que molts dels problemes que allunyen Catalunya d’Espanya s’haurien pogut resoldre sense tocar el redactat constitucional: n’hi havia a bastament llegint-lo amb els ulls més oberts i amb l’esperit més purificat del solam de la història. A hores d’ara, però, l’independentisme ja és part indissoluble de la política catalana; i la qüestió catalana, per més que la resta d’Espanya no n’hagi pres vera consciència, condiciona tota la política espanyola. Ara aquella lectura oberta i generosa de la Constitució que proposava Miquel Roca també ha quedat obsoleta. El temps és un gran escultor, ens diu Marguerite Yourcenar, i aquesta veritat s’imposa en tots els ordres de la vida. També en política. El temps ha donat noves formes de realitat. Passa com amb l’autopista que uneix Palma amb Inca -ara arriba a sa Pobla-: un ecologisme potser massa aucellat va impedir que les dues ciutats es comuniquessin per autovia. La durada d’aquesta oposició va ser suficient perquè es fes palesa la necessitat de traçar una autopista. Amb la Constitució i Catalunya passa el mateix: el temps ara suggereix que els ponts espriuans potser no resistirien el pas ni el pes de les noves realitats. Asincronia històrica, diríem.
Ara, en el supòsit que la present legislatura espanyola duri més del que seria previsible, els polítics de la casta sembla que tenen la intenció de modificar la Constitució espanyola. La clau la tenen PP i PSOE, i potser maquinen canvis més o menys cosmètics per mirar de frenar el tsunami del sobiranisme a Catalunya. Sembla que les coses anirien per aquí en el cas del PSOE, sobre la quimera federalista del qual ara no sabem en quin punt estem. La bona nova del PSC, ¿la faria seva la totalitat del PSOE? No és gens clar. Manuel Castells va ser dels primers -si no vaig equivocat- a assenyalar públicament les resistències de l’aparell del PSOE andalús a qualsevol canvi pel perill que això suposaria per a l’estatus d’Andalusia com a país subsidiat. L’aspecte i el cantet del senyor Javier Fernández, president d’Astúries i de la gestora, no conviden a pensar en l’assumpció de l’optimisme efervescent de Miquel Iceta quan, fa mesos, prometia la solució federal. En tot cas, no confiaria en la filosofia federalista del nou aparell del PSOE: amb la paradoxa afegida que, si aquest aparell no l’assumeix per massa avançada, a Catalunya ja faria tard -fins al punt que obertament se’n fa befa.
Quant al PP, no és previsible que mogui ni una coma que pugui treure rigidesa a una actitud derivada d’aquell “ atado y bien atado ” que havia somiat el general. Rajoy és com aquests àrbitres de futbol que marquen retxes a la gespa: en lloc de blanques, però, vermelles. S’ha d’entendre: ell, com tota la seva gent, ve d’un món que ja fa anys que es veu a si mateix com a acabat, rodó, perfecte i envejable. Un món que José Antonio va definir com “ una unidad de destino en lo universal ”, tot i que el desideràtum d’universalitat no s’hagi arribat a assolir. Era el que pretenia José María Aznar en donar suport a Bush en la guerra contra l’Iraq.
Sigui com sigui, les dues formacions que tenen a les mans la reforma constitucional no la creuen necessària, o no gaire -cas del PSOE-. Si aquesta legislatura no mou cap lletra constitucional, cap dels dos partits no en farà qüestió. I Ciudadanos/Ciutadans, ara per ara, no sembla tenir les energies suficients per moure la pols de la carta magna, amb el benentès que, si ho fes, seria per lligar més ben lligada la unitat de destí.
Quant a Podem/Podemos, cal agrair la sinceritat d’Íñigo Errejón amb Àngels Barceló ( Fora de sèrie, TV3) quan diu que no tot el partit, ni de molt, manté respecte de Catalunya i de l’ordenament territorial una actitud tan oberta com la que ell personalment manifesta. Hauria pogut semblar, en algunes etapes del fulletó de la política espanyola recent, que el partit sencer no suposaria cap obstacle per al dret a decidir dels catalans, però Errejón, honestament, va deixar les coses una mica més en l’aire.
De manera que: quina reforma constitucional entretindrà els tertulians dels reality shows polítics? No us en burleu: aquest podria ser el drama del curs.