La decadència

L'estat espanyol continua ajornant la seva reforma i va enfonsant-se en una pintoresca i decadent irrellevància a Europa. Les notícies de l'esfondrament es van succeint sense que la fibra ciutadana, la que reacciona amb autoritat contra els abusos quan les democràcies funcionen, s'imposi a l'erosió permanent de la qualitat del sistema polític. L'espanyola no és la primera democràcia on les clavegueres amaguen enormes orelles i, de fet, François Mitterrand escoltava fins i tot la seva actriu preferida, Carol Bouquet, capriciosament a través dels seus serveis secrets. Tampoc no és la primera democràcia amb partits polítics corruptes o amb reis amb amants i comptes a Suïssa d'origen dubtós i que no tributen. Tampoc no és l'únic país on es reprimeix la dissidència i se l'empresona amb una justícia polititzada. Espanya no és única, però sí que és l'excepció europea quan l'abús de poder es converteix en norma davant una certa displicència d'una opinió pública on l'antipolítica té arrels profundes i l'economia acompanya el pessimisme. Sabíem que la Transició va ser un pacte per l'amnèsia que va evitar fer justícia i que no va treballar per aconseguir una lectura madura i comuna dels fets històrics que permetés anar endavant. Però avui també sabem que la Transició va ser un pacte construït al damunt d'una immensa claveguera que ha sobreeixit i que, si no es recondueix amb canonades noves, farà una pudor que no només serà insuportable per a la meitat dels catalans.