Una reforma de les pensions incompleta

BarcelonaLa comissió del Pacte de Toledo votarà aquest dimarts les conclusions per reformar les pensions, un tema pendent i una recomanació de la Comissió Europea que ha trigat quatre anys a fer-se efectiva. Més que una reforma, les conclusions representen unes correccions a un sistema que ja ha demostrat que és insostenible, i que si bé milloren alguns aspectes, no acaba d'abordar el fons de la qüestió, que és com es finançarà tot plegat.

L'objectiu principal de la reforma és acostar l'edat efectiva de jubilació a l'edat legal, que seran 67 anys el 2027. Això vol dir desincentivar les prejubilacions (amb les excepcions imprescindibles), que els últims anys han suposat una càrrega molt elevada per a les finances públiques. La mesura segurament més positiva per als contribuents és que la pensió es calcularà no sobre els últims 15 anys de cotització sinó sobre els 25 "millors" anys. Aquesta correcció evitarà la distorsió que suposava per a les persones que havien vist com es degradava el seu lloc de feina, o fins i tot el perdien, en l'última etapa de la seva vida laboral.

També s'ha pactat el retorn a la revalorització de les pensions en funció de l'IPC, enterrant així la reforma impulsada pel PP que deslligava els dos indicadors i fixava una pujada del 0,25%. Els anys de crisi i d'inflació baixa, fins i tot deflació, han ajudat que els pensionistes no hagin perdut poder adquisitiu, i fins i tot n'hagin guanyat, però això no ha de ser sempre així per força. És raonable blindar el poder adquisitiu dels pensionistes. La qüestió ara és garantir que es pugui pagar quan l'esborrany dels pressupostos presenta també un increment del 0,9 dels sous dels funcionaris.

Una altra de les recomanacions és recuperar la guardiola de les pensions, un fons que amb la crisi va passar de tenir 70.000 milions a només 2.000. Per fer més sostenible la guardiola es proposa passar algunes despeses que ara assumia la Seguretat Social, anomenades "impròpies", als pressupostos generals de l'Estat. Aquesta és segurament una mesura necessària, però enlloc es diu com es pagaran aquestes despeses, que s'hauran de cobrir amb la recaptació d'impostos.

I finalment es fa una crida poc concreta a pal·liar la bretxa de gènere que es produeix amb les pensions, derivada, al seu torn, de la bretxa salarial existent a la societat. La pensió mitjana entre els homes és de 1.234 euros, mentre que la de les dones és de 812: més de 400 euros de diferència. Si tenim en compte que les dones han hagut de suportar històricament, i suporten encara, més càrrega de feina de la llar i de cures de pares i fills, és imprescindible que s'arbitrin mecanismes de compensació.

La majoria de les recomanacions pactades són raonables, però són incompletes perquè no ataquen el problema de fons, que és el finançament del sistema. La sensació és que la muntanya ha parit un ratolí i que es busca cobrir l'expedient amb Europa ara que el focus està posat en un altre lloc. Per això, aquest document no pot ser el final de res sinó un punt de partida d'un debat que ha de continuar amb un grau més elevat de profunditat i complexitat.