Refugiats: propostes en origen i trànsit
Els més de 65 milions de desplaçats al món han fet reaccionar les Nacions Unides. Per primera vegada s’ha celebrat una Assemblea General dedicada als grans desplaçaments de refugiats i immigrants. La reunió va acabar amb una declaració política conjunta que diu molt menys del que el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, proposava en el seu document original. És un acord de principis generals. Falten mesures específiques i compromisos vinculants. En aquest sentit, les organitzacions socials i de drets humans ja l’han titllat d’“oportunitat perduda”.
Als països d’origen és fonamental actuar sobre les causes per tal que emigrar sigui una opció i no una necessitat. Amb aquest objectiu el document sí que menciona mesures com eradicar la pobresa extrema o promoure el desenvolupament sostenible. Però no tots els diners destinats a la cooperació internacional tenen aquest propòsit. Sense anar més lluny, el fons fiduciari de 1.800 milions d’euros per a l’Àfrica -aprovat recentment pel Parlament Europeu- està destinat en gran mesura a promoure que països com el Níger, Uganda i el Senegal impedeixin el pas d’emigrants cap a Europa.
Ni la cooperació internacional és ajuda al desenvolupament ni l’ajuda al desenvolupament s’hauria de vincular a l’externalització de les fronteres. A més a més, per actuar sobre les causes necessitem compromisos en altres àrees. Els acords comercials o en àmbits com el de l’agricultura o la pesca són tant o més fonamentals a l’hora de crear llocs de treball i, per tant, perspectives de futur. També són fonamentals els acords en matèria de creixement sostenible i escalfament global. Si no, els refugiats mediambientals cada vegada seran més.
Pel que fa a la crisi actual de refugiats, Obama ha recordat que la distància entre els fons disponibles i els que es necessiten per fer front a la crisi segueix sent enorme. En aquest sentit, demanava incrementar l’ajuda humanitària en 3.000 milions de dòlars. A la deficiència dels recursos disponibles sovint s’hi afegeix l’oblit polític. Metges Sense Fronteres denunciava fa pocs dies la falta de valentia de l’acord, i recordava, entre d’altres, els casos oblidats de la franja de Gaza o el camp kenià de Dadaab, amb més de 350.000 refugiats.
Però si volem actuar sobre les causes dels desplaçaments forçats necessitem acabar amb els conflictes armats. Sabem que les guerres són cada vegada més globals. Més enllà de qüestions de geopolítica, és imprescindible regular el comerç d’armament. Recordem que Alemanya, França, el Regne Unit i Espanya se situen entre els 10 primers exportadors mundials. El Tractat de Comerç d’Armes (aprovat al 2014) especifica que els països exportadors haurien de verificar el destí final de les armes durant deu anys. Novament és una recomanació, no una obligació.
També es necessiten mesures encaminades a aconseguir que el fet d’emigrar no impliqui jugar-se la vida. La impossibilitat de sol·licitar asil des dels països d’origen o trànsit i la securitització progressiva de les fronteres ha convertit el dret d’asil en un premi macabre per als que no han mort en l’intent. Cal obrir vies segures, per exemple a través de visats humanitaris o programes de reassentament. Per als refugiats, obrir vies segures implica veure reconegut el seu dret d’asil. Per als estats de destí, les vies segures permeten establir un control sobre els sol·licitants d’asil que arriben al seu territori i reduir la influència de les mal anomenades màfies o traficants.
Ara bé, les vies segures han de ser vies obertes. Això vol dir que han de funcionar, no poden quedar en paper mullat pocs mesos després d’haver-se aprovat. Recordem que Espanya només ha acollit 480 sol·licitants d’asil dels 17.387 acordats. Per obrir vies segures necessitem a més programes de reassentament que responguin no a unes quotes determinades des dels països de destí (en funció d’unes suposades capacitats de recepció) sinó a la necessitat de distribuir equitativament la responsabilitat, no només dins de la Unió Europea sinó a escala global. Necessitem que els països més rics es comprometin a acollir un percentatge dels refugiats fins ara concentrats desproporcionadament (es calcula que en un 86%) als països més pobres. Aquest compromís (es parlava d’un 10%) ha quedat també finalment exclòs de l’acord.
Un veritable compromís a escala global hauria d’abordar aquestes qüestions. La declaració política de la setmana passada en queda molt lluny. Es prometen noves mesures per al 2018. Massa tard, però, per a un tema tan fonamental com urgent.