Refugiats en temps de coronavirus

MEMÒRIES. Behrouz Boochani és un periodista i documentalista kurd que va fugir de l’Iran per evitar la repressió política i ha acabat en un viatge de confinament, repressió i irregularitat administrativa que ja fa més de sis anys que dura. Una història de “violència, crueltat i humiliació” viscuda durant l’empresonament al mig del Pacífic, a l’illa de Manus, que el govern australià va convertir en model d’externalització de la responsabilitat de refugi i exemple de la manipulació política de la migració. “Ha passat un mes d’ençà que em van exiliar a Manus. Soc un tros de carn llençat en una terra desconeguda”, escrivia Boochani a través de WhatsApp. Des de la presó, el periodista va començar a relatar la història de la seva fugida de la repressió iraniana, el viatge fins al sud-est asiàtic i el confinament a Manus. En aquests missatges escrits en farsi i enviats al filòsof Omid Tofighian, que s’encarregarà de traduir-los a l’anglès, Boochani denuncia la brutalitat d’un sistema edificat per desposseir els migrants i demandants d’asil de la seva “identitat, humanitat i individualitat”. Aquells whatsapps són una novel·la sencera, Cap altre amic que les muntanyes, que l’any passat va guanyar els premis literaris més prestigiosos d’Austràlia. Ara l’editorial Raig Verd ha començat una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Goteo per col·laborar en la publicació en català i castellà d’unes memòries que parlen de violència, de les moltes violències amb què s’exerceix la repressió política, el rebuig a la immigració, la tortura de la presó i la invisibilització imposada a les persones que aspiren al dret d’acollida i asil.

VIOLÈNCIES. El refugi no és refugi en condicions de violència, vulnerabilitat i negació de drets. La història de Boochani és un recordatori dels titulars que han desaparegut de les portades aquests dies, quan la nostra supervivència s’ha convertit en tan urgent i prioritària que ens ha portat a reduir al màxim el nosaltres que conforma la nostra realitat més pròxima; quan el tancament de fronteres ha constret, encara més, les tanques que encerclen la vida als camps de refugiats. Entre la crueltat de l’amenaça sanitària i la violència de l’internament, la crisi del coronavirus també ha irromput en aquests grans forats negres dels drets humans en què hem convertit molts camps de refugiats.

L’amenaça sanitària es magnifica en la massificació, l’escassetat d’aigua potable o la incapacitat de poder buscar-se la vida per alimentar la família. Al camp de refugiats de Mória, a l’illa de Lesbos, els migrants s’organitzen entre ells per fabricar mascaretes i mantenir tothom informat de les mesures de protecció i higiene. A Turquia centenars de milers de sirians han sobreviscut fins ara treballant en la construcció o a les fàbriques tèxtils que han quedat tocades per la pandèmia. Les mesures de confinament i el tancament de l’economia han deixat ja sense feina milers de refugiats sirians al Líban, Turquia o Jordània, i creix la por que la crisi econòmica, que ja se sent, alimenti el rebuig contra els migrants. La fam és la primera amenaça en aquests camps. Són els més vulnerables dels vulnerables. Una “arma en la confrontació política més escabrosa”, denuncia Boochani.