Les últimes hores d’un final incert
Els quilòmetres i quilòmetres de camions fent cua per travessar el canal de la Mànega són com un anunci avançat de la incertesa amb què el Regne Unit s’encamina cap al seu futur immediat. Després de quatre anys i mig de negociacions, la patronal de la indústria britànica encara demanava ahir un “període de gràcia” per acabar d’adaptar-se a la nova realitat; els negocis a l’illa parlen del perill del desabastiment mentre a Brussel·les es gestiona l’esgotament.
Fins i tot els països tradicionalment propers al Regne Unit i a la seva visió de la UE fa temps que s’han cansat de l’estil de Boris Johnson, per la desconfiança que genera i per les seves aspiracions de tenir accés al mercat únic sense voler respectar els estàndards comunitaris. En algunes capitals comunitàries, la idea d’acabar firmant un mal acord amb els britànics que els lligui de mans i peus durant els pròxims anys es començava a veure, fa uns dies, més nociva que un no-acord -convençuts que l’endemà del salt al buit serà més dur per al Regne Unit que per a la UE-. “La vocació dels vint-i-set estats que han decidit quedar-se a la Unió Europea no és fer feliç el primer ministre britànic”, declarava, irònic, el president francès, Emmanuel Macron, en l’última cimera comunitària.
El Regne Unit s’ha allunyat del seu principal soci comercial molt a càmera lenta. Amb el rellotge en contra, el futur acord encara té uns quants espais en blanc que cal consensuar i, en el joc de la pressió política, arriba l’escenificació de la crisi i el desacord. Però, per molt que la UE s’esforci a escenificar la seva decepció amb el primer ministre britànic, si es tracta de teatralitzar el drama, Boris Johnson té les de guanyar. Fidel al seu estil, el premier animava aquesta setmana la negociació sobre el capítol de pesca amenaçant amb desplegar vaixells de guerra al canal per defensar la flota pesquera britànica.
Durant tots aquests anys, cada dia assenyalat en vermell al calendari, cada ultimàtum, ha quedat superat per les crisis d’una negociació impossible que implica desfer un nivell d’integració política, econòmica, comercial i social sense precedents. I, a dues setmanes per al final, els britànics encara no saben com serà exactament aquest Brexit means Brexit que ja els va prometre Theresa May, perquè continua negociant-se.
Sobirania o poder
Les dues parts volen un acord i les dues volen declarar-se guanyadores un cop arribi la signatura. Boris Johnson vol anunciar que el Regne Unit torna a tenir “el control” dels designis d’un país que avui està socialment més dividit, lluitant contra els efectes econòmics i sanitaris de la pandèmia i amb una fractura política al cor de la qual hi ha, com diu l’analista del Financial Times Philip Stephens, “la fatal confusió entre sobirania i poder dels brexiters ”.
Com més a prop s’està de la negociació, més possible es veu l’acord -tant entre fonts britàniques com comunitàries-, fins i tot amb les divergències per les quotes pesqueres de les últimes hores. El problema és de temps. El Parlament Europeu ha posat, com a límit, aquest diumenge a mitjanit per arribar a un acord, si es vol que el text sigui ratificat abans de finals d’any i pugui entrar en vigor l’1 de gener. El marge per a l’escenificació s’esvaeix.
