Regularitat vs. explosivitat

BarcelonaAquesta setmana, probablement amb la voluntat de deixar una nova crítica implícita a Luis Enrique, Jordi Alba ha obert un debat interessant. Preguntat sobre les sensacions pensant en un hipotètic triplet, diu que són millors que les de fa tres anys, quan el Barça del trident ho va guanyar tot. Encara amb molts jugadors d’aquella època a la plantilla actual, els punts forts de l’equip -Messi al marge- són força oposats. El debat és: quina és la millor via per aspirar a guanyar la Champions?

Per garantir el títol de Lliga, no hi ha dubte. El Barça de Valverde ha seguit una trajectòria extraordinàriament regular des de la primera jornada i s’ha mostrat com un equip estable -sense cap desfeta però amb poques puntes de futbol vibrant-, cosa que li ha permès allunyar amb solvència la resta de teòrics aspirants. Fins i tot diria que, malgrat ser un torneig d’eliminatòries, ha sigut aquesta mateixa consistència la que ha permès als blaugranes accedir a la final de Copa sense cap angoixa remarcable. Però amb tots aquests valors indiscutibles, resulta que ens plantem al tram final de la Champions i no és gens clar que el Barça sigui l’equip més fort en la lluita continental. Ni tan sols sembla més fort que un Madrid que ha escrit la seva temporada amb un aquí caic, aquí m’aixeco. Però a l’hora de la veritat s’ha passejat pel camp del Juventus.

En el fons, blancs i blaugranes són el reflex de les seves estrelles. La constància insòlita de Messi competeix amb la capacitat inversemblant de Cristiano Ronaldo per convertir-se en una màquina de fer gols a cabassos en les cites més determinants. Però aquesta no és la qüestió. Ja fa molts anys -només ha guanyat dues de les últimes deu Lligues- que el Reial Madrid s’ha convertit en un equip d’esforços curts i extraordinàriament profitosos. El Barça volcànic de Luis Enrique, suposadament de menys control i més anada i tornada, de contundència letal, va esclatar sobtadament al mes de gener, després d’un primer trimestres erràtic, i ja no va parar fins que va escombrar tots els rivals i va reeditar el triplet de Guardiola. El Barça de Valverde és tot el contrari: no perd però pateix i no mostra autoritat contra el Sevilla, el Chelsea i fins i tot el Roma. ¿Tindrà capacitat per convertir tota aquesta fiabilitat en contundència per ser dominador també a Europa? Tant de bo m’equivoqui, però ara mateix em costa veure’l aixecant l’orelluda.