Joan Carles i Catalunya

HistoriadorEls antecedents no eren gaire engrescadors. Durant els sis anys llargs (1969-1975) que havia exercit com a successor designat de Franco i futura encarnació d’aquella Monarquía del 18 de julio en què la dictadura pretenia perpetuar-se, Joan Carles de Borbó havia repetit, en les seves visites oficials a Catalunya, els tòpics més rancis i banals de la retòrica territorial franquista: “ Esta hermosa Cataluña, tan entrañable por tantos conceptos, y que ha sido siempre uno de los puntales de nuestra economía, seguirá siendo en el futuro un modelo de organización, de actividad y de progreso. [...] Quisiera decir a toda Cataluña cuánto me satisface estar en ella, cuánto la considero y cuánto se la considera en el resto de España. [...] El príncipe de España dedicará todo el esfuerzo posible para que Cataluña sea más próspera y sus habitantes vivan mejor cada día, laborando por la grandeza de España ”. No cal dir que, l’hivern de 1975-76, les expectatives que el flamant rei creava en la societat catalana políticament activa -la que se sentia representada per l’Assemblea de Catalunya, la que es mobilitzava per l’amnistia- eren entre mínimes i nul·les.

Potser per això va ser més gran l’impacte social del gest del 16 de febrer de 1976. Aquell dia, al Saló del Tinell, davant les mirades severes i les actituds incòmodes del Carnicero de Málaga (el nom de guerra del president Arias Navarro), del capità general Salvador Bañuls i de totes les autoridades y jerarquías franquistes de Catalunya, el cap de l’Estat pronuncià potser el quaranta per cent del seu discurs en català. En un català esforçat i sense dir res sensacional, tot i que amb un dring nou (“L’afecció dels catalans a la llibertat és llegendària. I sovint ha estat fins i tot heroica”). Però ho va dir en la llengua que la dictadura havia perseguit i que no sonava en un acte oficial de primer nivell des de feia quaranta anys.

Una ofensiva de ‘charme’

Màster en pragmatisme i en don de gentes per tal de sobreviure a la jungla del darrer franquisme, Joan Carles I empatitzà amb el vell republicà Tarradellas i comprengué tant com Suárez la força integradora de la jugada. Després, s’acomodà sense dificultats aparents a la llarga presidència de Jordi Pujol (“ Tranquilo, Jordi, tranquilo” ), participà en algunes de les seves iniciatives renacionalitzadores (el 1988 presidí l’acte central del Mil·lenari de Catalunya) i des del 1990 va impulsar -o permetre- la restauració de l’ús dels títols catalans de l’hereu de la Corona (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer). Aquesta ofensiva de charme culminà segurament amb la boda barcelonina entre la seva filla Cristina de Borbó i el jugador d’handbol del Barça Iñaki Urdangarín l’octubre de 1997. Un joancarlista de Sarrià explica que, després d’aquell enllaç, li digué mig en broma al monarca: “ Bueno, señor, si un día Cataluña se proclama independiente, coronaremos reina a doña Cristina... ”

Amb el canvi de segle, però, les coses van començar a espatllar-se. Mal assessorat, o contagiat de la prepotència que caracteritzà l’aznarisme amb majoria absoluta, en l’acte de lliurament del premi Cervantes de 2001 el rei deixà anar que “ Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano ”. Vives encara en la memòria de molts les consignes franquistes de la postguerra (“ Háblese la lengua del Imperio ”, “ Si eres español, habla español ”), les prohibicions i les multes lingüístiques dels anys 1940 i 1950, la frase reial era una provocació i una mostra d’insensibilitat que mai no fou rectificada.

Després vindrien l’elaboració del nou Estatut, la campanya desbocada del PP en contra, el recurs d’inconstitucionalitat, etcètera. I Joan Carles no va fer res per, situant-se au dessus de la melée, exercir en públic o en privat el paper moderador que li atorga l’article 56 de la Constitució. No li hauria resultat fàcil, això segur, però no consta que ho intentés. Potser és que, a aquelles altures, ja estava massa ocupat entre Corinnes, generosos germans saudites, tasques d’intermediació empresarial ben remunerades i, també, fent de bomber davant l’incendi provocat pels Urdangarin Borbó.

És curiós observar com, cronològicament, la crisi del regnat i de la reputació de Joan Carles I és paral·lela a l’inici i el desenvolupament del Procés català. El 2012 és l’any de l’elefant de Botswana i de la primera Diada massivament independentista. El 2014 porta l’abdicació del rei i la primera consulta sobre la independència, el 9-N. A partir d’aleshores l’emèrit restà fora del focus polític, cada cop més assetjat pels escàndols que ara l’han empès a l’exili. Amb tot, és lícit preguntar-se si hauria fet un discurs com el que va fer el seu fill el 3 d’octubre de 2017. Probablement no. Per guanyar i conservar el tron, Joan Carles va haver de ser més astut, més campechano, més sinuós. Felip VI s’ho ha trobat tot fet.