Joan Carles I, l’episodi del 23-F i les seves ombres

FilòsofAquella tarda en què tots els fantasmes del passat van tornar a planar sobre Espanya, el primer senyal positiu el va donar el president Pujol, al fer pública una versió lliure de la conversa telefònica que havia tingut amb el rei: “Tranquil, Jordi, tranquil”. Però el Congrés seguia ocupat per Tejero i la seva banda.

I no va ser fins a la 1 i 14 minuts de la matinada que va aparèixer el rei Joan Carles, vestit de capità general, per dir que havia ordenat a les autoritats civils i militars “que prenguessin totes les mesures necessàries per mantenir l’ordre constitucional dins la legalitat vigent”. Per després afegir que la Corona “no pot tolerar cap mesura que pretengui interrompre el procés democràtic”. Tanmateix, una hora més tard, Joan Carles I enviava un fax al general Milans del Bosch, que havia tret els tancs al carrer a València, amb una frase inquietant: “Afirmo la meva rotunda decisió de mantenir l’ordre constitucional dins de la legalitat vigent. Després d’aquest missatge ja no puc fer-me enrere”. Abans, sí? És evident que aquella nit tot plegat penjava d’un fil. I que probablement la precipitació de Tejero va desmantellar els plans previstos pels conspiradors.

Han passat quasi quaranta anys i el 23 de febrer està encara ple d’incògnites que sembla que ja ningú té interès en abordar. Tanmateix, la lectura que s’ha imposat és que el rei va ser el que va evitar el cop d’estat i que amb això es va guanyar la legitimitat personal i de la institució que no tenia, i que després ha arruïnat amb uns comportaments irresponsables que han tardat a aflorar, fruit de la capacitat dels països de construir tabús i respectar-los. ¿Va ser realment el 23-F el moment zenital de Joan Carles I? Si ens guiem per les enquestes d’opinió és raonable pensar que va servir per completar el cicle d’autoredempció de Joan Carles. En el tardofranquisme els monàrquics es comptaven amb els dits de les mans i eren escassament rellevants en l’escena pública. La intuïció de Joan Carles va ser entendre que només es podria legitimar -ell i la institució- si era útil. I què volia dir això? Assumir que el pas a la democràcia era inevitable. I contribuir a un trànsit raonable de la dictadura a una democràcia homologable, sense massa trencadissa.

En aquest paper de bon traïdor, capaç d’abandonar el règim que el va nomenar (l’harakiri de les Corts franquistes n’és un exemple) i transitar cap un règim assumible en el marc europeu, ha basat la seva reputació. El preu? No tocar poderosos interessos establerts, alguns dels quals s’han anat reproduint en els poders de l’Estat. Va ser en el conjunt del procés que Joan Carles es va guanyar el reconeixement de la monarquia per la via de la utilitat. El 23-F, d’alguna manera, tanca el cicle. Li dona els últims rèdits, però també fa que reapareguin les sospites. ¿Com s’havia arribat a aquella situació? Què sabia el rei? Quina era la seva relació amb Armada, que portava temps conspirant per presidir un govern d’excepció?

La figura de Calvo-Sotelo

I en aquest punt de la història apareix una peculiar figura, el president estranyament oblidat, Leopoldo Calvo-Sotelo, que va agafar el govern l’endemà del cop d’estat i el va entregar un any i mig després a Felipe González, amb els colpistes jutjats, i va fer possible que un partit de tradició republicana arribés al poder amb majoria absoluta.

Els que vam viure aquell dia tenim gravada la imatge que Javier Cercas glossa a Anatomía de un instante : Adolfo Suárez, el tinent general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo dignament asseguts a l’escó quan els militars assaltants disparen i tots els diputats s’amaguen. Dos franquistes i un comunista salvant l’honor de la democràcia. Estranya situació. Una de tantes paradoxes de la Transició. Albert Oliart, que com a ministre de Defensa va convocar després del cop fallit els màxims comandaments de l’exèrcit, em va explicar que aquell dia, al fer-li la salutació reglamentària, algun d’ells li havia fet notar que la seva obediència al rei era per ordre del generalíssim Franco. El 23-F és el final d’un temps estrany en què l’antiga legalitat havia decaigut i la nova encara no era prou definida. Amb l’arribada al PSOE al poder, la Transició s’havia acabat i començava la institucionalització de l’Estat, un règim que des del 2014 dona senyals evidents d’esgotament i d’incapacitat de renovació.

Vestit de capità general, el 23-F Joan Carles es va dotar de la imatge d’haver frustrat el cop d’estat. Però la seva legitimitat no ve tant d’aquest moment com d’haver sabut entendre dues coses que van fer creïble la utilitat de la monarquia: d’on venia i cap on havia d’anar. Ho explicaré amb una anècdota personal. El febrer del 1999 vam inaugurar al CCCB l’exposició Temps de ràdio amb motiu del 75è aniversari de Radio Barcelona. Van venir els reis. Al començament de l’exposició, assenyalant un retrat de Franco, Joan Carles I em va dir: “Aquest em va nomenar. Ho sap tothom. Què he de fer? Negar-ho?” Després, a l’arribar a la sala dedicada a l’atemptat de Carrero Blanco, se’m va acostar a un pam i em va dir: “Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem aquí avui”. “Jo no, vostè no ho sé”, li vaig dir. “Jo tampoc”, va contestar. “Per què?” “Perquè Carrero m’hauria posat unes condicions que jo no hauria pogut acceptar”. Segurament que és aquest full de ruta el que li va donar el reconeixement. Però em va sorprendre que tants anys després encara tingués aquesta necessitat d’explicar-se i justificar-se. ¿Era potser la percepció que la monarquia ja s’estava fent prescindible?