Reinventar Catalunya
La qüestió de l’harmonització fiscal entre les diverses autonomies és, sens dubte, fonamental, i cal resoldre-la després de tant sentir dir que tothom ha de ser igual i tenir els mateixos drets i alhora comprovar la distància a què ens trobem d’aquest principi. Però més enllà d’aquest tema, n’hi ha un altre de més de fons: el paper de Catalunya dins del conjunt de l’Estat; un paper que ha canviat en els darrers vint anys, degut, sobretot, als canvis econòmics i a la globalització. Catalunya ha perdut pes, s’ha anat acabant una etapa en la qual va tenir unes determinades funcions dins l’Estat, i no hi ha hagut una renovació suficient, un nou impuls creatiu capaç de trobar altres funcions i altres objectius. I aquesta és, des del meu punt de vista, la carència més greu que patim com a país, i que probablement explica molts dels problemes i malestars sorgits en els darrers temps.
El canvi s’ha anat fent poc a poc, sense que els estereotips hagin evolucionat gaire, però ja està fet. La comparació d’un conjunt de paràmetres econòmics i socials entre Catalunya i Madrid ens ho mostra clarament. Si fixem el PIB per càpita de Catalunya l’any 1980 a 100, el de Madrid era de 94. El sorpasso va ser lent, però segur: l’any 2012 i el 2013 el PIB de Madrid ja va sobrepassar el de Catalunya. Ho va tornar a fer el 2018 i el 2019, cosa que fa pensar que la tendència es va consolidant; l’any passat, per un PIB per càpita 100 a Catalunya, el de Madrid es trobava a 115. Altres dades econòmiques ens mostren la mateixa tendència: el deute per càpita és gairebé del doble a Catalunya que a Madrid, per exemple. No, no correu a dir que “Madrid ens roba”. Hi ha un conjunt de dinàmiques econòmiques instal·lades actualment al món que afavoreixen l’acumulació de riquesa en unes quantes grans metròpolis, descapitalitzant la resta. I estem inscrits en aquestes dinàmiques, ens agradi o no.
Però no es tracta únicament d’indicadors econòmics. Alguns indicadors demogràfics relatius a l’any passat mostren també un cert afebliment de la potencialitat de Catalunya en comparació amb Madrid: una taxa de natalitat més baixa, una taxa de mortalitat més elevada, una taxa de suïcidis més alta, una esperança de vida més baixa (84,96 anys en el cas de Madrid, 83,69 en el de Catalunya). L’esperança de vida és un indicador molt important, perquè és una mena de síntesi de les condicions d’una societat, de la seva capacitat d’aconseguir o no que visquin les persones que la formen.
En un determinat moment Catalunya es va industrialitzar, es va convertir en la fàbrica d’Espanya, i això va permetre que malgrat no tenir poder polític propi Barcelona fos un contrapès de Madrid, es pogués recuperar la llengua i gran part de la fortalesa perduda un segle i mig abans amb el Decret de Nova Planta. De manera que, a diferència de França, per exemple, Espanya ha estat un país amb dues capitals, la política, Madrid, i l’econòmica, Barcelona. Cosa que ha tingut conseqüències greus en molts moments, però també un conjunt d’avantatges prou evidents, sobretot en el terreny de la modernització.
Que aquesta situació s’acabaria amb la democràcia i Madrid s’aniria convertint en la capital econòmica va ser per a mi una hipòtesi molt plausible des de l’inici de la Transició. La democràcia va alliberar les seves forces més creatives, que havien estat encara més reprimides que entre nosaltres. Però, sobretot, s’ha fet real amb la globalització, la posterior desindustrialització i el predomini del capitalisme financer. Ambdós fenòmens tenen efectes diversos i entrecreuats que clarament afavoreixen la concentració de capitals i de poder en alguns punts del món. Madrid s’ha convertit en una ciutat atractiva, dinàmica, superats ja els frens que va suposar la rància dictadura.
No es tracta de culpar ningú ni d’augmentar la rivalitat entre les dues comunitats sinó de saber quin és el projecte de Catalunya una vegada acabat el lideratge industrial del passat. Tot fa pensar que intentar forçar el mateix tipus de creixement quantitatiu del passat és un error, tant en termes ecològics com socials, i que cal buscar altres oportunitats, menys contaminants i destructives, en les que Catalunya pot excel·lir. La millor opció que tenim, al meu entendre, no és reindustrialitzar o ser un paradís turístic, sinó utilitzar a fons la intel·ligència, els coneixements i la creativitat que hi ha entre nosaltres, recursos força notables. La llista de les instàncies de recerca en molts àmbits és impressionant, però té encara poca visibilitat, poc recolzament. No en som, crec, suficientment conscients.
Cal reinventar una Catalunya avançada explotant el millor recurs que tenim: el talent, ajudant a definir les línies per al seu desenvolupament. És la millor aposta per aturar el deteriorament social i el creixement de les desigualtats, i alhora la venda i destrucció de la terra en què vivim i que tant estimem.
