Renda o patrimoni?

L’Ignasi Aragay, director adjunt d’aquest diari, publicava fa uns dies un article on mostrava la seva preocupació davant la proposta d’eliminar l’impost de patrimoni, feta pública per un líder empresarial i aviat polític. I com si hagués obert la caixa dels trons, el seu article va posar en ebullició les xarxes socials amb crítiques furibundes sustentades en dos arguments falsos o, si més no, parcials. D’una banda, que ja es paguen impostos quan es generen els ingressos origen del patrimoni; i de l’altra, que enlloc de la UE hi ha aquest impost.

I és cert que a la majoria de països de la UE no tenen impost sobre el patrimoni, però també ho és que les rendes tributen molt més i, en conseqüència, minoren el patrimoni en origen. Segons dades de l’OCDE, el tipus marginal mitjà de l’IRPF a l’eurozona és del 55,4%, amb tipus superiors al 60% en més d’un país, mentre que a l’estat espanyol és del 43,5%.

Una diferència que per si sola explica gairebé la meitat del diferencial de pressió fiscal a Espanya, que és 6,3 punts inferior a la mitjana de l’eurozona; és a dir, poc més d’un 35% del PIB a l’estat espanyol, enfront de més del 41% de mitjana a la zona euro.

De fet, es recaptaria més eliminant l’actual impost de patrimoni i acostant la tributació per renda a la mitjana de la UE, per bé que no és pas això el que proposen els partidaris d’eliminar la tributació del patrimoni. I tampoc no seria just, atès que a Espanya les grans fortunes no s’han fet a còpia de generar molts ingressos, sinó, majoritàriament, per via hereditària, que és, precisament, el que justifica l’impost de successions.

Per a les grans fortunes, res millor que gravar rendes i no patrimoni, i gravar més les rendes del treball que les del capital. D’aquesta manera, no només paguen menys impostos, sinó que també dificulten l’accés de possibles nous membres al seu club. Per això sorprèn el predicament que aconsegueixen entre molts d’aquells que, si han de tributar més per renda, pagarien molt més, com seria el cas de tots els treballadors, professionals i empresaris.

L’altre argument, el que consisteix a denunciar que pagar per renda i patrimoni és pagar dos cops pel mateix, sembla oblidar que qui veritablement paga dos cops és qui no ingressa prou per poder estalviar: primer via IRPF, pels minsos ingressos, i després amb l’IVA de tot el que consumeix. Per contra, qui guanya prou per poder estalviar no tributa res per aquest estalvi fins que no li generi renda, i només per aquesta renda -i a un tipus força inferior que per les rendes del treball- o fins que decideixi emprar l’estalvi consumint o invertint en habitatge, amb un IVA força inferior a la mitjana.

Estalviar és sinònim de diferir i reduir la càrrega impositiva, un privilegi reservat a qui guanya prou per fer-ho i no -com sovint es defensa- el resultat d’un tarannà virtuós. De fet, la virtut de l’estalvi depèn que hi hagi qui el faci servir, per consumir o invertir. Altrament, l’estalvi suposa una contracció de la demanda i menys ocupació de la desitjable.

A ningú no li agrada pagar impostos, però qui proposa eliminar-ne haurà d’explicar el que comporta: per quins altres seran substituïts o quins serveis públics s’hauran de reduir. O si pretén fer dúmping i esdevenir un paradís fiscal, ja que el somni de reduir impostos i augmentar la recaptació només és real si s’atrauen contribuents d’indrets on es tributa més. En definitiva, haurà de dir quina mena de país vol i com assolir-lo, que de ben segur no serà agafant el millor de tots, sense pagar el preu que paga cadascun.

Al bell mig d’una pandèmia que ha fet imprescindible el pas endavant del sector públic, en l’àmbit sanitari i també en l’econòmic -en el qual altrament l’aturada d’uns sectors hauria arrossegat el conjunt cap al col·lapse-, és també imprescindible que els aspirants a administrar el que és de tots ens diguin molt clarament com gestionaran i amortitzaran el deute públic generat; és a dir, amb quins impostos pensen fer-ho i com afectaran uns ciutadans i uns altres.