Rendició incondicional encoberta
PeriodistaAvui els alemanys celebren la reunficació -una victòria- alhora que els russos intentaran amagar una derrota. Des del moment que Mikhaïl Gorbatxov va decidir, el vespre del 9 de novembre del 1989, no enviar els tancs a Berlín a impedir la caiguda del mur, des d’aquell precís instant, es pot dir que la Unió Soviètica s’endinsava en l’últim tram de la seva fase terminal. Un procés de descomposició que prefigurava una rendició incondicional. La reunificació d’Alemanya el 3 d’octubre del 1990 va ser una festa en què la primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que la Porta de Brandenburg no duia la quadriga al capdamunt. L’estaven restaurant i no havien acabat d’enllestir-la.
Així de vertiginós havia estat el procés de reunificació. No havia arribat a l’any. Tant la RFA com els governs de Washington, Londres i París no volien donar temps a Moscou per preparar cap entrebanc. Gorbatxov no ho tenia al cap, però alguns dirigents ultres sí, tant militars com quadres del PCUS. I en aquells moments a la RDA i en altres països de l’Europa Central i Oriental l’Exèrcit Roig encara hi tenia desplegats desenes de milers de soldats, tot i que el Pacte de Varsòvia estava en fase d’extinció. Es volia impedir que el Kremlin exigís compensacions com ara que la nova Alemanya fos neutral, que quedés fora de les estructures de l’OTAN.
Però l’únic que els soviètics van aconseguir va ser que el tractat de pau, anomenat 2+4, se signés a Moscou. És a dir: la potència vencedora el 1945 imposava l’escenografia, potser sense adonar-se que aquell cerimonial, que finalment es va representar el 12 de setembre del 1990, tenia molt de ritual de derrota. La signatura del tractat de pau representava per a l’URSS, en aquell moment, una autèntica rendició incondicional integrada per diversos episodis. El primer de tots havia estat precisament al cap de tres setmanes de caure el mur, quan la cimera Bush-Gorbatxov que posava fi a la Guerra Freda es va reunir a Malta. Un mot que de seguida vam captar que rimava amb Ialta, seu de la conferència del 1945 on l’URSS va aparèixer com a gran potència guanyadora.
Cap al dia final
La tardor del 1990, quan els alemanys encara gaudien dels moments dolços de la reunificació, l’URSS entrava en fallida tècnica, la inflació es menjava els estalvis i les botigues es buidaven. A Londres la revista Marxism Today publicava l’article “Adeu a tot allò” en què l’historiador Eric Hobsbawm feia la radiografia de l’agonia del socialisme real, tot alertant del que vindria un cop el capitalisme havia perdut la por. A Moscou aquella tardor vaig veure aterrar avions atapeïts d’ajuda humanitària per garantir un Nadal digne a centenars de milers de persones. Alguns d’aquells vols carregats de pots de conserves van ser supervisats, qui ho havia a dir, per l’OTAN. Els sobresalts del 1991 van començar amb milers de soldats escridassant Gorbatxov davant mateix del Kremlin el 23 de febrer, Dia de l’Exèrcit Roig.
Era l’avantsala del 18 d’agost, quan els ultres van intentar un cop d’estat al qual pocs es van sumar. La derrota final seria escenificada el 25 de desembre del 1991, el dia que la bandera roja amb la falç i el martell va ser arriada de la cúpula del Kremlin. Des de la reunificació d’Alemanya només havia passat un any, dos mesos i 22 dies.
