Reobre la Beckett més crítica i social

BarcelonaUna Sala Beckett que estigui connectada amb les preocupacions socials. Que els autors surtin de les sales d’assaig i connectin amb la gent. Que el públic s’incorpori als processos de creació. Aquest serà un dels nous reptes que s’imposa el director del teatre, Toni Casares, en la nova etapa que obre la sala a la seu del Poblenou i que s’inaugurarà oficialment dilluns que ve. “La societat està àvida de nous relats que ens expliquin els uns als altres i falten dramaturgs que ajudin a crear relats alternatius als canals i circuits oficials”, assegurava Casares en la presentació del nou projecte artístic.

La nova Beckett vol convertir-se en un focus de debat i pensament crític, i això serà visible en tots els nivells. Des del vessant educatiu, s’oferiran nous cursos a l’Obrador que incloguin disciplines com la filosofia, l’antropologia o la història de l’art. Des de l’exhibició, les obres s’organitzaran temàticament al voltant d’eixos concrets: aquest curs seran la memòria, la migració a la Mediterrània i la revolució dels gèneres. Des de la programació, es promouran activitats, diàlegs i cicles de debat, i es crearà un consell de pensament al voltant de la revista (Pausa) per incubar els temes de la temporada següent. “Hem de crear espectacles que interessin realment a la societat i ens ajudin a pensar noves maneres de veure aquest món i de veure’ns a nosaltres mateixos”, afegia Casares.

Per a la “refundació” de la Beckett, el director assegura que ha comptat amb un “consell d’experts” del sector cultural per assegurar-se que el nou projecte neix amb complicitats i en diàleg amb la societat. La feina de base i tota l’activitat de la sala -cursos, residències, tallers, laboratoris, debats- és el que nodrirà la programació, i no al revés.

Més gran, més bones condicions

De la mateixa manera que el projecte arquitectònic -una restauració d’orfebre de l’estudi Flores & Prats- ha sabut conservar el màxim d’elements de la històrica Cooperativa Pau i Justícia del 1924, però alhora ha convertit l’edifici en un espai modern i funcional d’aire berlinès, també el projecte artístic de la Beckett consolida els seus fonaments i redobla l’aposta.

La sala fundada el 1989 a Gràcia per José Sanchis Sinisterra i el seu Teatro Fronterizo vol seguir apostant pel “teatre contemporani en el sentit més radical, connectat amb el seu temps, amb voluntat de renovar constantment el llenguatge i ser útil a la societat”, i vol seguir sent la casa dels autors, ajudant-los en la creació, la projecció internacional, l’entrada de noves veus estrangeres, promovent la trobada intergeneracional, oferint un espai d’experimentació sense pressió del mercat.

Però, més enllà de la continuïtat, després de pràcticament una dècada d’incertesa i amenaces judicials de tancament, ara que tenen a disposició 3.000 m2, la Beckett vol fer un salt d’escala amb més creacions pròpies (aquest any en tornen a tenir tres, com en les èpoques precrisi), més capacitat de producció de laboratoris i treballs en procés, més cursos, més activitats, més bon servei als autors i més bones condicions tècniques. “Ens allunyarem dels treballs precaris i underground. A la Beckett s’hi treballarà amb bones condicions”, es comprometia Casares, referint-se sobretot a qüestions pràctiques i no econòmiques.

Aposta per creadors residents

Tot i que el teatre està preparat per funcionar amb l’Obrador i les dues sales a ple rendiment, de moment només hi haurà programació continuada a la Sala de Baix. La Sala de Dalt -per cert, les sales no es batejaran de moment- queda per a activitats, laboratoris, tallers, etcètera. La Beckett tindrà un aforament màxim de 250 butaques. “Continuem apostant pel mitjà format”, deia Casares.

Sobre la programació, a banda de la inaugural La desaparició de Wendy, Toni Casares va ser caut i només va voler revelar els noms dels residents, que tindran un paper clau, hiperactiu, i s’integraran als òrgans de gestió del teatre: les companyies Sixto Paz (que presentarà Dybbuk) i Obskené (que escenificarà De carenes al cel) i la directora Marilia Samper. “Que la primera resident sigui dona i immigrant em sembla una declaració d’intencions”, apuntava la brasilerosevillana establerta a Barcelona.

El pressupost puja a 2 milions i no està tancat

El pressupost de què disposarà el 2017 la Sala Beckett encara és una incògnita. Els gestors calculen que l’equipament requerirà dos milions d’euros a l’any -a la sala de Gràcia els últims cursos era de 800.000 euros, amb un 60-70% d’aportació pública-. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat estan negociant la fórmula, però tenen predisposició per aportar-hi un milió. Per a les obres, l’Ajuntament ja ha aportat més de dos milions d’euros i el Consorci de Rehabilitació de Teatres hi ha invertit un milió més.

La màgia de la 'Wendy' de Benet i Jornet inaugura el teatre

A Toni Casares li queien les llàgrimes en la presentació de l’espectacle que inaugurarà la Sala Beckett del Poblenou -a partir de demà en funcions prèvies, i dilluns, de forma oficial-: La desaparició de Wendy. És una tria que vol homenatjar el degà dels autors de teatre catalans, Josep Maria Benet i Jornet, un acte de justícia que arriba tristament tard, quan l’escriptor no pot assaborir-ho amb plenitud per culpa de l’Alzheimer. “És que és la figura clau per entendre el bon moment que està vivint la dramatúrgia textual catalana -va recordar Casares-. Ell va viure la travessia del desert i va resistir; gairebé va ser l’únic. El Papitu va explicar als autors d’aquí que era tan important que miressin el teatre de fora -Pinter, Bernhard, Müller- com la nostra tradició”. I els seus fills es compten per desenes, començant per Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Carles Batlle.

Però La desaparició de Wendy és també un homenatge al teatre. Oriol Broggi, un fill de la Sala Beckett, on va començar la seva trajectòria professional, ha sigut l’elegit per dirigir un text ple de referències a l’univers màgic dels contes i les fades, en el qual els protagonistes són Peter Pan, la Ventafocs, la Wendy... “És una obra en construcció per a un teatre en construcció. Una barreja molt divertida, desacomplexada i moderna sobre el procés de creació d’un espectacle”, afirma el director. Perquè el que ocorre és que la companyia que vol muntar Peter Pan té problemes i acaba mesclant personatges i trames i escenografies. Broggi encara ha ampliat més aquest món amb referències a l’actualitat i a la trajectòria de l’autor. Per exemple, hi treu el cap West Side Story, perquè Benet i Jornet deia que si els americans parlaven d’aquella gent, ell també podia fer-ho; o es pica l’ullet a la Patum, perquè l’autor estiuejava a Gironella, revela l’actor Joan Anguera.

La desaparició de Wendy és una obra esbojarrada, plena d’imaginació... i de ràbia, perquè era una resposta a les crítiques que li van fer a Benet i Jornet per fer un teatre realista. I hi ha una dosi autobiogràfica en els personatges de l’humil Ventafocs i el nen que no vol créixer, Peter Pan. Completen el festiu i acolorit repartiment Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals, Armand Villén i Carles Pedragosa al piano. I, al fons de l’escenari, hi apareix Samuel Beckett. La icònica fotografia que presidia la Sala Beckett de Gràcia ha acabat entrant també a la funció. Una altra fotografia de Beckett d’esquena té ara el lloc privilegiat del vestíbul. Nous temps, mestres immutables.