El replà

Fa una setmana vaig publicar l’article “Irlanda i Catalunya”. Hi establia un paral·lelisme entre el procés d’Irlanda del 1920 i el de Catalunya d’ara. Hi havia, però, una diferència substancial: allà hi va haver violència, aquí gens (el comportament del poble de Catalunya per evitar la violència el 21 de desembre va ser exemplar).

El problema era, tant per al Regne Unit llavors com per a Espanya ara, seriós. Per al Regne Unit, perquè el conflicte en un territori de l’imperi es podia estendre a d’altres -l’Índia, el Canadà, etc.- i posar en perill la Commonwealth. Per a Espanya, perquè Catalunya està desestabilitzant l’Estat, que en queda molt afectat. I en són una prova la pèrdua de prestigi del poder judicial davant la ciutadania, l’afebliment de la cohesió territorial i el qüestionament de la monarquia.

El segon paral·lelisme és que cap de les dues parts en conflicte, Catalunya i Espanya o Irlanda i el Regne Unit, poden/podien vèncer i anul·lar l’adversari. La diferència és que allà això era més clar que aquí, on una part de l’unionisme pensa fermament que pot derrotar l’independentisme i pretén intentar-ho. Aquesta circumstància no contribueix a fomentar el diàleg i la transacció, al contrari.

La primera pregunta que cal respondre és si ara es pot resoldre definitivament el problema. La resposta és no, perquè ara no és políticament viable ni la reforma profunda de la Constitució ni un referèndum vinculant d’autodeterminació a Catalunya. Els partits polítics que representen la dreta no ho permetrien -es necessiten majories qualificades a les Corts per reformar la Constitució- i, si es fes el referèndum, la seva celebració facilitaria la victòria a la dreta en les pròximes eleccions generals, que, com a molt tard, s’han de celebrar el 2020. En conseqüència, es desfaria el camí fet i es tornaria al punt de partida en pitjors condicions i amb més complicacions i enfrontaments.

Cal, doncs, fer una treva, arribar a una solució temporal que no empitjori la situació actual i permeti continuar convivint mentre esperem circumstàncies més favorables. La proposta que es feia a l’article citat era que el Govern preguntés, amb autorització de l’Estat, al poble de Catalunya si vol que la Generalitat emprengui una negociació en el marc legal actual per reformar l’Estatut i trobar un millor encaix entre Catalunya i Espanya sense que les parts renunciïn a res, però amb el compromís, si s’arribés a un acord, de mantenir aquesta situació estable per un període de temps. La negociació hauria de ser discreta i ràpida, no més de tres mesos, i una vegada aconseguit un acord, hauria de ser ratificat al Parlament i al Congrés. Les majories actuals a tots dues cambres ho permetrien.

Aquesta proposta donaria un actiu sòlid al PSOE en les pròximes eleccions generals, perquè ho podria presentar com una fita aconseguida en benefici de la convivència, un bé social que la majoria de la ciutadania espanyola i catalana valora positivament més enllà de les filiacions polítiques i de les dèries personals.

Si guanyen les pròximes eleccions generals els partits de dretes i compleixen el que anuncien, aplicaran a Catalunya l’article 155 de la Constitució i aboliran l’Estatut d’Autonomia actual per un llarg període. El dany serà greu i els perjudicis per a la convivència molt importants.

L’independentisme té una línia vermella que no pot traspassar: la suspensió de l’Estatut actual. Aquells que pensen que com més dur sigui l’enfrontament amb l’Estat més força agafarà l’independentisme semblen oblidar que un xoc frontal no pot tenir avantatges per a ningú, i encara menys per a Catalunya, que és la part feble. Fins i tot excloent la violència -sempre inacceptable i mai practicada a Catalunya per convenciment i caràcter-, només pot perdre i mai guanyar. Els febles no poden enfrontar-se als forts quan el desequilibri de forces és manifest i les referències i entorn desfavorables.

Els esdeveniments dels dotze darrers mesos no ofereixen dubtes: l’Estat, amb el suport de la majoria de la ciutadania espanyola, no està disposat a acceptar res que acosti a la independència de Catalunya. Partir de la realitat és essencial per prendre bones decisions.

És per això que el sobiranisme, i també l’unionisme, necessiten un replà en l’escala que està pujant Catalunya, perquè tots trobin la serenitat i la calma necessàries per no empitjorar la situació. Diu Manel Castells que cal una aliança entre el reformisme espanyol i el sobiranisme català per fer viable una entesa que eviti que les forces més extremes guanyin les pròximes eleccions o liderin la ideologia dels partits que les guanyin.

S’ha de creure que això és possible i, en les circumstàncies actuals, la prudència recomana retardar al màxim les pròximes eleccions per evitar la tensió i la crispació actuals, que no ajuden gens a trobar les solucions que a tots ens convenen, però que poden ajudar els que les practiquen o secunden de manera directa o indirecta a obtenir la victòria electoral.