Com el règim dels aiatol·làs aconsegueix controlar els periodistes

Enviada Especial a TeheranQuan un periodista estranger sol·licita un visat de premsa temporal per viatjar a l’Iran està obligat a contractar al país els serveis d’una agència oficial de notícies. Aquestes empreses tenen com a objectiu en teoria facilitar la feina del reporter durant la seva estada al país persa, tot i que a la pràctica tens seriosos dubtes que aquesta sigui la seva veritable finalitat: la seva funció sembla més aviat controlar què fa el periodista, saber amb qui parla, què pregunta i què fa. L’Iran ocupa la posició 170 de 180 en el rànquing mundial de llibertat de premsa de Reporters Sense Fronteres (RSF). És un dels països més opressius per als periodistes.

“Ho sento, el govern ha facilitat permisos de premsa de només tres dies a tots els periodistes estrangers que han vingut a l’Iran per informar sobre les eleccions parlamentàries”, va ser la primera notícia que em va fer saber l’agència oficial de notícies que vaig contractar tan bon punt vaig aterrar a Teheran.

Efectivament, havia anat a l’Iran per informar sobre els comicis legislatius que es van celebrar el 21 de febrer, però també tenia previst fer-hi altres reportatges. L’ambaixada de l’Iran a Madrid m’havia concedit un visat de premsa de set dies i, en conseqüència, la meva intenció era treballar durant tota una setmana al país persa.

Però sense disposar d’un permís de premsa per als set dies de la meva estada, tot quedava en uns llimbs. L’agència de notícies em va donar a entendre que, sense l’esmentada autorització, hauria d’abandonar el país abans del previst. Tret que ells aconseguissin convèncer el govern, però això dependria, vaig deduir després, de la meva feina al país com a periodista.

Qualsevol entrevista que volgués fer havia de gestionar-la a través de l’agència. Ells es posaven en contacte amb la persona a qui desitjava entrevistar -si ho consideraven oportú, esclar-, concertaven la trobada i m’assignaven una intèrpret que m’acompanyava a fer l’entrevista. Durant el dia l’agència trucava repetidament a la traductora per preguntar-li on era jo, a qui havia entrevistat i quines preguntes havia fet. El dia de les eleccions parlamentàries fins i tot li van facilitar un llistat de col·legis electorals de la capital iraniana als quals podia portar-me si desitjava fer alguna entrevista.

“Els polítics no volen parlar amb periodistes estrangers”, va ser la resposta de l’agència de notícies a la meva petició d’entrevistar un dels candidats reformistes forçats pel Consell de Guardians a abandonar la cursa electoral. El Consell va desqualificar milers de candidats abans dels comicis legislatius. Curiosament ni un de sol, segons l’agència, estava disposat a fer declaracions a la premsa estrangera.

Tampoc resultava factible entrevistar estudiants universitaris, que tant protagonisme van tenir en les protestes que van sacsejar l’Iran els últims mesos. “És impossible. Els periodistes tenen prohibit entrar a les universitats”, va argumentar l’agència, que només va acceptar que anés a una universitat un cop es va declarar al país l’emergència pel coronavirus. Llavors es van suspendre les classes a tots els centres educatius i no va quedar ni un sol alumne a les aules. Per cert, parlar amb alguna autoritat sanitària, metge o amb qui fos sobre el ràpid avanç de l’epidèmia tampoc va passar el sedàs. “Es considera un tema polític”, va justificar l’agència. En definitiva, es tractava de deixar de banda l’instint periodístic i trencar-se el cap per plantejar temes que el règim no considerés ofensius.

“Això explica que tinguem tan poca informació contrastada del que passa a l’Iran. Ara desconeixem l’abast real de l’epidèmia, i al gener es va donar inicialment per bona la versió oficial del govern que assegurava que l’avió de Ukraine Airlines que es va estavellar als afores de Teheran havia patit un accident. Al final va resultar que l’havia abatut la Guàrdia Revolucionària”, destaca Reza Moini, encarregat de l’Iran a Reporters Sense Fronteres.

Els poquíssims corresponsals estrangers establerts permanentment a l’Iran també estan obligats a autocensurar-se si volen continuar al país persa, assegura Moini. De fet, ni tan sols tenen llibertat de moviments. Si volen viatjar fora de Teheran per fer un reportatge, han de sol·licitar permís al govern. I el mateix passa amb els mitjans locals. “No hi ha ni una sola emissora de ràdio o cadena de televisió que no sigui del govern, i la premsa escrita també està controlada pel règim. Si és crítica, s’arrisca a perdre l’autorització per seguir publicant”, afirma el representant de RSF.

Dos dies abans de les eleccions parlamentàries, el portaveu del Consell de Guardians, Abbas Ali Kadkhodaei, va oferir una roda de premsa en un hotel de Teheran. A l’entrada els periodistes havíem de detallar el nostre nom i cognoms, nacionalitat, telèfon de contacte i la pregunta que preteníem formular al portaveu. Durant la roda de premsa, Kadkhodaei es va parapetar darrere d’una trinxera de micròfons que amb prou feines li deixaven veure el rostre i, m’imagino, cap pregunta el va agafar per sorpresa.