Requeriments per al diàleg
La societat catalana està políticament dividida. Cap sorpresa. Aflora el que hi ha. Voler ignorar el que pensa una part no és sumar, sinó supeditar i així malmetre la democràcia. Alguns poden veure amb preocupació que la divisió s’hagi produït en el trencall identitari, en lloc d’esdevenir-se en l’eix ideològic, tot i que entre els dos eixos s’hi poden trobar algunes connexions òbvies. En realitat, podríem fins i tot discutir quin dels dos eixos és menys transversal per a la pau social i provocador d’un clúster determinat: un més simbòlic ( voler ser ), més bel·licós l’altre (pertinença de classe). Acceptem, en tot cas, la realitat. Identifiquem la situació com a preocupant, per ocupar-nos no només del perill de trencament social que pugui tenir el fet de reconèixer el secessionisme, com alguns conclouen, sinó també del risc simètric -que d’això efectivament es tracta- derivat d’ignorar-lo, com es fa des de l’unionisme.
Emergeix així avui gent que, de ser-ho, ja ho era, que no surt espontàniament, que no l’ha fabricada el Procés sinó que, en qualsevol cas, li ha fet perdre la por. La diferència de valoracions sobre els pros i contres de l’encaix amb Espanya ja existia, però una posició restava imposada damunt l’altra. Sempre m’ha fet pena escoltar politòlegs dient que si la independència s’assolís per voluntat i sense temors, només pressionant un botó, Catalunya ja seria independent. Que trist pensar que es coarta el que vol la majoria d’un poble per la por!
Crec millor, per tant, l’expressió lliure de qui diu a la fi el que pensa i no qui calla i fa que la seva queixa podreixi les entranyes per rebentar un dia amb una diatriba, de manera desordenada, passant de la moderació a la radicalitat sense solució de continuïtat. Millor també -penso- que les coses es diguin pel seu nom i aparquem eufemismes buits de contingut i que són màrqueting dels qui volen preservar l’estat de les coses que més els convé.
Reconeguts els límits per les dues bandes, de l’“ A por ellos ” i de l’“Ara o mai”, es tracta de canalitzar amb intel·ligència aquesta diversitat de pensament, d’intentar entendre les coses posant-nos en la pell de l’altre, i així millorar la relació de veïnatge. Hauríem d’aspirar que de la contraposició de criteris es generés el progrés de les idees. Venim d’una etapa de guanyadors i perdedors, dels qui van fer la guerra, i avui del govern de molts dels fills i nets dels vencedors. D’un passat de qui, vençut, sovint callava i fins i tot, amb por, a vegades agraïa. I qui manava així pensava que dominaria per sempre, ni que fos entenent que qui callava atorgava.
Identifiquem avui els actors del diàleg necessari i els requeriments per a l’acord. Acceptem d’entrada que qui ha de baixar del burro és el qui el cavalca. A més, en tots els processos de diàleg qui ha de cedir més és qui més poder ostenta, ja que és això el que el pot fer magnànim, gran, i no el temor de l’ús i abús que generi l’exercici d’aquest poder. Aquesta és l’única manera -no ho és la repressió- de legitimar la possibilitat de continuar “essent gran”, magne. Si aquest, contràriament, s’enroca, aleshores s’empetiteix, tot i que pugui tenir la part petita sota la sola de la sabata. L’insurgent ha d’entendre el context en què actua, moderant la posició, donant temps a l’altra part per ajustar les seves posicions inicials i que no s’entengui la cessió com una claudicació. Ho ha de fer, malgrat la impaciència dels valents que se li posen al darrere i reivindiquen una alíquota aguerrida també de lideratge. Situar-se en la posició de l’interlocutor exigeix valorar que el canvi ha de ser difícil per a qui no tenia costum d’escoltar ni pensava que canviar fos necessari. Amb paciència, l’insurrecte ha de mantenir l’exigència del clam, sense claudicar fins i tot davant dels primers estirabots violents de la part avui poderosa. I no caure en la temptació de provocar un tour de force a la soviètica pensant que tota finestra d’oportunitat s’ha d’aprofitar amb un “ara o mai”, al crit d’una elit revolucionària a la qual haurà de seguir indefectiblement la massa.
Encara que s’entenguin les presses que alguns puguin tenir -contra la distracció que en favor dels integracionistes han suposat en aquest país les terceres vies, de fracàs estrepitós i sense cap altre resultat que reforçar l’ statu quo dels que frueixen del poder-, als secessionistes els toca, emperò, resiliència i perseverança. Reconeguem, però, tots que no hi pot haver ja “reencaix” forçat. I cal no perdre la paciència. Cal parlar a casa nostra i a fora, sense fer cas de les interrupcions i bravates d’alguns, i fer veure des de prismes diferents que precisament ser president d’Espanya requereix ser-ho de tots els que conviuen a les Espanyes.